Però, això és art?

Duane Hanson. Jove compradora. 1973

PERÒ, AIXÒ ÉS ART?

Al Butlletí de novembre de 2000 vam iniciar una sèrie d’articles que, amb una periodicitat més o menys bimestral, ens han permès allò que proclamava el sots-títol: donar un cop d’ull a l’art modern. Modern, segons el diccionari vol dir del temps present, no antic. Etiquetar de moderna qualsevol cosa que el temps fa envellir pot induir a error a l’hora d’interpretar-la. Això ens passa amb el Modernisme, moviment artístic que altres països van anomenar Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty o Sezessionstil. Amb l’art modern ens podem confondre perquè parlem de la producció artística que va començar a finals del segle XIX i no de la producció del present. Però ja ens entenem. L’etiqueta de modernitat va durar fins ben entrat el segle XX, després va venir la postmodernitat i quan volem parlar de l’art dels nostres dies, en diem art contemporani.

Així, el cop d’ull a l’art modern que hem donat en aquests vint-i-cinc articles ens ha portat des dels impressionistes amb Paul Cézanne a repassar Van Gogh i els neo-impressionistes, Paul Gauguin, Matisse i els fauves. Els cubistes: Braque i Picasso del qual en vam parlar en dos articles consecutius. Picabia i els Dadà. Marcel Duchamp i els seus ready-made. L’expressionisme alemany. El futurisme. I dels surrealistes, Dalí ens va donar per a tres butlletins. Els constructivistes russos fins i tot van merèixer la portada del juny de 2003. Vam recordar el neoplasticisme holandès de De Stijl i la seva influència en l’aparició de l’art abstracte. Kandinsky. L’art d’entreguerres amb Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann. La Bauhaus també va necessitar dos articles. Vam travessar l’Atlàntic i ens vam trobar amb Hopper i els muralistes mexicans. I amb els expressionistes abstractes: Pollock, Motherwell i Rothko. El nou realisme francès de Klein, Arman i Spoerri. El desembre de l’any passat parlàvem del pop art i d’Andy Warhol.

Tot i no haver-ho fet, també hauríem pogut parlar dels nabis, el Modernisme, l’orfisme, la pintura metafísica, l’art sota Stalin i Hitler, els expressionistes abstractes europeus, els artistes de la DDR, l’art brut, el tatxisme o el realisme fantàstic.

Tots aquests moviments, els que hem comentat i els que no, configuren la modernitat, l’art modern, una època que conté totes les avantguardes i tots els ismes del segle XX, una època que s’acaba amb el pop art i que dóna pas a la postmodernitat.

La postmodernitat – Les diverses produccions artístiques posteriors als anys 60 del segle passat – l’art conceptual, el minimal, el land art, l’arte povera – van abandonar la superfície plana. La pintura de cavallet s’havia acabat definitivament. Sol LeWitt havia dit: la idea en sí mateixa és tan obra d’art com un producte acabat. I van aparèixer les instal·lacions, els happenings, les accions – Josep Beuys explicant la seva pintura a una llebre morta – els environments, iniciant una època plural i pluralista on tot s’hi val per exhibir les idees dels creadors artístics i que molt sovint provoquen en l’espectador atònit la repetida pregunta: Però, això és art?

Acabem doncs el cop d’ull a aquesta època de la història de la pintura, convençuts d’haver parlat dels artistes que figuren en tots els tractats d’art, les obres dels quals podem trobar i admirar ara als museus, on es conserva tot allò que ens convé conèixer per aprendre i estimar l’art.


Publicat el mes d'abril de 2005

El Pop Art

Hamilton. I que és el que fa a les llars d'avui en dia tan diferents, tan atractives? 1956

El POP ART

Dins del procés de reconstrucció econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, la cultura visual havia sofert una gran transformació. El lideratge americà es notava. El jovent, per primera vegada, tenia diners a la butxaca i la indústria li proporcionava tot allò que demanava: blue jeans, motos, samarretes i música. L’explosió del consumisme s’aparellava amb l’explosió dels mitjans de masses i les seves icones: la publicitat, la televisió, el cinema, les fotonovel·les, els còmics...
El pop art, l’art popular, neix per l’interès dels artistes en arrepenjar-se en la cultura popular i representar amb ironia, els objectes ordinaris, les imatges quotidianes, els personatges habituals, utilitzant les tècniques d’aquells mitjans - la fotografia, el collage, el foto-muntatge, el còmic, la serigrafia -. En les seves obres els objectes comuns són repetits, retallats, ampliats, seriats, acolorits...
Els inicis – A finals de la dècada dels 50 del segle XX, s’inicia el que havia de ser el més conegut de tots els moviments artístics. Va començar simultàniament a Londres i als EUA, sense que hi hagués cap connexió entre els pioners americans, Jasper Johns i Robert Rauschenberg que treballaven individualment i l’Institut d’Art Contemporani anglès, fundat el 1952 i d’on en sobresurten Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi.
Precisament Richard Hamilton (1922) és l’autor de la que es considera la primera obra pop ¿I què és el què fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?, un collage amb tots els elements que la societat de consum considera atractius.
Jasper Johns (1930) va entrar en el pop art pintant banderes nord-americanes i amb la reproducció de dues llaunes de cervesa. Rauschenberg va integrar un boc dissecat a Monograma i una gallina, també dissecada, a Odalisca. Roy Lichtenstein (1923-1977) ampliava les vinyetes dels còmics i James Rosenquist (1933), pintor industrial, feia obres inspirades en cartells publicitaris. Claes Oldenburg (1929) feia objectes tous i encara en fa de grans dimensions per a espais públics. Tom Wesselmann (1931) és conegut pels seus quartos de bany, amb tovalloles i papereres reals, i per les seves senyores nues. George Segal (1924) feia escultures de guix, incrustant-hi objectes reals. També hi havia R.B. Kitaj, David Hochney, Edward Ruscha, Pistoletto... i Warhol.

Andy Warhol – Andrew Warhola era fill d’un minaire txec, emigrat als EUA. Nascut a Forest City, Pennsylvania, el 1928, era el mitjà dels tres fills del matrimoni. Per pagar-se els estudis treballava en uns grans magatzems a Pittsburg i un cop acabats es traslladà a Nova York on dibuixa pel Vogue i pel Harper’s Bazaar, fa aparadors i dissenya sabates. S’escurça el nom: Andy Warhol i el 1952 fa la seva primera exposició individual. Dissenya decorats, es tenyeix els cabells i a partir d’aleshores, sempre més serà ros.
El 1956 descobreix Florència. El 1960 pinta obres basades en còmics, com Liechtenstein. Per allunyar-se’n pinta ampolles de Coca-Cola i, el 1962, els famosos pots de sopes Campbell. Aquell mateix any mor Marilyn Monroe, Warhol en fa aquelles serigrafies tan exhibides i es converteix en l’artista pop més conegut, més popular.
L’any següent, el 1963, crea la Factory amb una colla de col·laboradors i la seva producció s’industrialitza. Deixa la pintura, passa al cinema i arriba a produir 75 pel·lícules. Reprèn la pintura diverses vegades. Les seves obres són atacades i ell mateix pateix, el 1968, un atemptat que el deixa greument ferit.
La seva col·laboració amb el grup de rock Velvet Underground és una mostra de la diversitat d’ocupacions que va desenvolupar els seus vint anys darrers. Va morir el 1987, el 27 de febrer, com a conseqüència d’una operació quirúrgica.
Warhol va ser la icona d’un art que Hamilton havia definit com a popular, efímer, rebutjable, barat, producte de masses, espiritual, sexy, punyeter, fascinant i que dóna molt. El pop art.

Bibliografia
Honnef K. Warhol. Taschen. Colònia (2000)
http://www.centrepompidou.fr/education/ressources/ENS-pop_art

Publicat el mes de desembre de 2004

El Nou realisme

Arman. Chopin's Waterloo. 1962

EL NOU REALISME

L’art abstracte es va moure des de l’expressionisme abstracte a l’art brut i al tatxisme – l’art de la taca, l’energia i el moviment o l’abstracció lírica – per deixar pas a un corrent contrari. Els artistes que seguien aquest corrent consideraven que les seves obres havien de tornar a establir el contacte entre l’obra d’art i l’espectador, havien de reflectir la realitat, sense les dificultats d’interpretació que havia suposat l’art abstracte.
Així, a les seves obres, més que representar-hi objectes, els hi enganxaven. Objectes de la vida quotidiana barrejats amb pintura, utilitzant les tècniques del collage i de l'emmetxat. Als EE. UU. d’aquests obres en van dir Combine paintings i a França, on el moviment va ser més sorollós, Assemblages.
Jasper Johns i Robert Rauschenberg van ser capdavanters, a Amèrica, d’aquest moviment que havia de liquidar l’expressionisme abstracte i donar pas a la més popular de les avantguardes modernes: el Pop Art.

Le Nouveau Réalisme – Però va ser a París on aquesta tendència fou batejada com a Nouveau Réalisme. A l’època de la Nouvelle Vague cinematogràfica o el Nouveau Roman literari, el crític d’art Pierre Restany va batejar, el 1960, el grup d’artistes encapçalats per Yves Klein i Arman i en el que figuraven també François Dufrêne, Raymond Hains, Martial Raysse, Daniel Spoerri, Jean Tinguély, Jacques de la Villeglé i al que es van afegir al cap de poc temps l’escultor César, Mimmo Rotella, Niki de Saint-Phalle, Gérard Deschamps i dos anys més tard, el 1963, l’embalador Christo.
Tenien consciència de ser un col·lectiu singular i van ser els primers en utilitzar el happening, la participació de l’espectador, en el procés creatiu de les seves obres. Arman, que té una profunda aversió als instruments musicals, els destruïa davant de la gent i amb els trossos en feia obres com Chopin,s Waterloo, feta d’un piano trinxat. Spoerri, ballarí de l’Òpera de Berna, organitzava àpats després dels quals els comensals enganxaven les restes a la taula i aquesta es convertia en l’obra d’art. Yves Klein empastifava de pintura senyores despullades i, convertides en pinzells vius, les feia impregnar les teles blanques. Niki de Saint-Phalle penjava bosses de pintura davant de les teles i amb una escopeta convidava el públic a rebentar-les per esquitxar el quadre. César feia escultures comprimint ferralla; Tinguély, escultures mòbils amb tot tipus de deixalles; Hains recollia cartells estripats de les parets de Paris i els exhibia com a obra pròpia...

Yves Klein – Nascut a Niça el 1928 era un home espectacle, activista, filòsof, místic. Tenia un gran poder de seducció i, si no hagués mort tan jove, el 1962, la seva figura hauria sigut tan important com ho va ser uns anys més tard Joseph Beuys.
Format com a judoka quan el judo era considerat un mètode d’educació intel·lectual i moral, Klein va arribar a inventar i patentar l’IKB, l’International Klein Blue, un color blau marí amb el qual es distingeix la seva obra. Tant la sèrie Monochromes, com l’anomenada Esponges o les Antropometries - els quadres pintats amb senyores - són fets amb aquest blau que, segons Klein, recorda el mar i el cel, allò més abstracte que té la naturalesa.
Klein era un fervent seguidor dels Rosacreus i llegidor de Cosmogonia, el llibre fonamental de l’orde. Segurament devia influir-lo en l’exposició que el 1958 va muntar a la Galeria Iris Clert, titulada Buit, amb la sala completament buida per convidar a meditar l’espaialització de la sensibilitat. Dos anys més tard el seu amic Arman va muntar-hi l’exposició contrària i va omplir l’aparador de la galeria de deixalles.
En una altra sèrie, Cosmogonies, Klein experimentava els efectes de la pluja sobre les pintures i a Pintures de Foc, els quadres eren pintats amb foc.
Yves Klein va ser el capdavanter d’una nova avantguarda que, a més de fer oblidar l’expressionisme abstracte va acostar el final de la modernitat. Ningú es recordava ja de la pintura de cavallet.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
www.centrepompidou.fr/education/ressources/ENS-nouvrea/ENS-nouvrea.htm


Publicat el mes de setembre de 2004

De París a Nova York

Pollock. Number 1. 1950

DE PARIS A NOVA YORK

Els trasbalsos bèl·lics europeus van propiciar el canvi de capital mundial de la pintura. París ho havia estat durant dècades. L’exili d’artistes europeus cap als Estats Units i el redreçament econòmic d’aquell país, van fer que el mercat artístic reviscolés. Els museus i les galeries d’art van començar a popularitzar-se; van multiplicar-se els col·leccionistes, els experts i els afeccionats. Els bancs i les grans empreses van posar-se a adquirir obres importants. Nova York va prendre el relleu i va esdevenir el melic del món artístic.
El caràcter receptiu dels americans a les avantguardes europees venia del 1913 quan el fotògraf Alfred Stieglitz va presentar obres de Rodin, Cézanne, Matisse, Rousseau, Picabia i Brancusi, amb l’escàndol pertinent, però amb la decidida vocació de convertir el seu estudi del 291 de la Cinquena Avinguda en l’aparador de l’art més trencador. Art que al llarg dels anys va tenir una gran influència en la producció dels artistes americans.
Efectivament, el cubisme – l’orfisme -, el dadaisme i el surrealisme, junt amb l’art dels indis americans, van ser les bases del que havia de ser el primer moviment artístic americà significatiu : l’expressionisme abstracte. El 1936 s’havia creat l’AAA, American Abstract Artists, associació que el 1945 va fer aparèixer el nou moviment.
Pels expressionistes abstractes, el seu era un estil difícil de definir. Deien que abastava totes les expressions menys la realista. El contingut del quadre representa, exhibeix, el procés de pintar. Per ells la tela es transforma en la superfície d’acció; la seva manera de pintar és desvergonyida i l’artista hi transmet les seves sensacions amb qualsevol mitjà: pinzells, brotxes, esquitxos, gotes de pintura... La improvisació, el color, la forma que sorgeix casualment i la personalitat de cada artista configuren els elements de la primera avantguarda netament americana. Per la manera de crear en diuen Action painting o Color field painting i en van sorgir tres tendències al voltant de Pollock, de Kooning i Motherwell i de Rothko.

Pollock – Influït per l’automatisme dels surrealistes, Jackson Pollock (1912-1956) inventa el dripping, que consisteix en deixar gotejar la pintura des de pots foradats sobre la tela posada a terra. Sóc més a prop del quadre, deia. També experimenta amb pasta feta de sorra, trossos de vidre i altres materials, utilitzant pals, ganivets i espàtules. Les seves obres reflecteixen els seus orígens de pintor muralista. Pollock és el millor representant de l’anomenada expressió lírica.

Motherwell – La segona tendència de l’expressionisme abstracte, més tradicional i anímica que la de Pollock, va comptar amb Arshile Gorky (1904-1948) d’origen armeni, Franz Kline (1910-1962) i Willem de Kooning (1904-1997) d’origen holandès. Aquest darrer junt amb Robert Motherwell (1915-1991) van ser-ne els més rellevants. Motherwell, influït per Picasso i Matisse feia un tractament del color molt estudiat. Les seves obres reflectien el seu pensament: les lleis de l’art tenen primer un caràcter ètic, després, en segon terme, estètic. És l’autor d’una sèrie, Elegies espanyoles, dedicades a la República espanyola atropellada per Franco.

Rothko – La tercera via de l’expressionisme abstracte té com a representants genuïns Barnett Newman (1905-1970) i Mark Rothko (1903-1970). Practicants del Color field painting, compartien els seus orígens de jueus orientals. Rothko, l’obra del qual és molt coneguda, feia visible l’espai de les seves teles a través del color, sense cap referència a la realitat externa. Les seves obres es composen de franges o blocs rectangulars de contorns borrosos i estan inspirades en les gran extensions dels camps d’Oregon, on Rothko vivia.

L’expressionisme abstracte va ser el primer moviment americà la influència del qual es va notar en els artistes europeus de mitjans del segle XX. L’avantguarda artística havia canviat de seu i la seva influència, de sentit. Ara travessava l’Atlàntic des dels Estats Units cap a Europa.



Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag


Publicat el mes de juny de 2004

L'art a Amèrica

Hopper. Nighthawks. 1942

L’ART A AMÈRICA

La influència de l’art europeu als Estats Units va anar minvant a partir de la Primera Guerra Mundial. No arribaven exposicions, només arribaven artistes buscant refugi i espai on continuar treballant, alguns, com Marcel Duchamp o els escultors Constantin Brancusi i Raymond Duchamp-Villon, a l’empara de mecenes que acabarien essent els grans col·leccionistes d’aquell país.
Els artistes nord-americans van adonar-se dels beneficis d’aquest aïllament i van crear un art amb característiques pròpies que reflectia la situació del país fins i tot després del Divendres Negre de 1929 i la Gran Depressió. Les seves teles mostraven la vida de la gent vulgar, dels pobres, de les minories negres... Sorgiren dos nuclis ben diferenciats: un a Nova York on s’havien refugiat gairebé tots els artistes europeus, i un altre que abastava el sud, l’oest i l’oest mitjà amb pintors amants del paisatge i que tardarien moltes dècades en donar artistes interessants amb l’excepció de Grant Wood (1892-1942), autor de Gòtic americà, una obra que recorda clarament els mestres flamencs.
Edward Hopper (1892.1942) – El més genuí dels pintors d’aquesta època va ser Edward Hopper. Ningú com ell va saber transmetre la soledat de la gran ciutat. Amb una tècnica excel·lent, un domini dels efectes de la llum i de les ombres i uns colors molt encertats, Hopper parla des de les seves teles de la compassió, l’empatia amb la gent normal i vulgar, el seu isolament en bars, restaurants, en els trens, al teatre o al cinema, a les estacions de ferrocarril o a les gasolineres, als hotels. Algú ha dit que la pintura de Hopper era l’equivalent a la literatura de John Dos Passos fins a William Faulkner. El seu és un realisme amb aires europeus que Hopper havia après en la seva estada a París però que va saber expressar amb un estil propi i inconfusible, en un període on també van destacar altres noms com Ben Shahn (1898-1969), un lituà conreador del realisme social que va destacar amb les seves sèries sobre Sacco i Vanzetti, executats després d’un judici poc clar, i la pintora Georgia O’Keeffe (1887-1986), casada amb el fotògraf Alfred Stieglitz, animador dels moviments avantguardistes i propietari d’una galeria d’art. O’Keeffe en els quasi cent anys de la seva existència va rebre la influència de Kandinsky però la seva obra va ser molt personal, gairebé l’única obra abstracta nord-americana abans de 1945.

Mèxic – Amb el fervor revolucionari l’art dels mexicans va superar els nord-americans en dramatisme i monumentalitat. Tres pintors, Orozco, Rivera i Siqueiros van posar en relleu amb el seu expressionisme realista el compromís social de les seves produccions.
José Clemente Orozco (1883-1949) era un crioll manc que sempre estava de molt mal humor. Amb un estil manllevat dels maies i del barroc colonial pintava murals sobre les lluites, les batalles i les victòries, sobre les passions del seu poble. Rivera deia d’ell que era l’artista més gran de Mèxic.
Diego Rivera (1886-1957) era més tranquil que Orozco. Havia estudiat a Madrid i a París. Influenciat pels frescos renaixentistes italians deia que les seves obres havien de tenir un caràcter pedagògic. El govern li encarregà els frescos del Palau Nacional en els quals Rivera hi va reflectir tota la història del seu país. Casat amb Frida Kahlo (1907-1954) a qui va conèixer al Partit Comunista i que esdevindria una de les artistes surrealistes més famoses per les seves obres vinculades a l’art popular, obres que traspuaven tot el sentiment i tot el sofriment de la seva turmentada vida.
David Alfaro Siqueiros (1886-1974) havia estudiat a París i a Barcelona. Propagandista polític, activista, educador del poble, va tenir molts problemes polítics que el van obligar a exiliar-se durant un temps. El 1936 va treballar amb Pollock que després esdevindria un dels grans expressionistes abstractes. Amb Siqueiros, Pollock va aprendre el degoteig de la pintura que el faria famós. Com Orozco i Rivera, l’obra de Siqueiros, patrocinada també pel govern mexicà, es va plasmar en grans murals que van influir tot l’art mexicà posterior.
Aquesta va ser, sens dubte, la millor època de la història de l’art mexicà.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
VV.AA. (1999). El arte del Siglo XX. Madrid. Ed. Debate S.A.

Publicat el mes d'abril de 2004

L'art d'entreguerres. La Nova Objectivitat

Schad. Autoretrat. 1927

L’ART D’ENTREGUERRES

La I Guerra Mundial havia assolat Europa. Guillem II de Prússia havia hagut de deixar pas a la República de Weimar el novembre de 1918. Un grup de pintors, escultors i arquitectes, l’anomenat Novembergruppe, revoltats pel control estatal de l’art i l’arquitectura, pretenia reconstruir el país segons l’exemple revolucionari soviètic de 1917 tot reclamant un altre tipus d’arquitectura i d’urbanisme, acadèmies d’art, tallers públics i museus. No se’n van sortir però al cap de poc temps sorgia la Bauhaus i, en pintura, començava l’anomenada Nova Objectivitat.
Les especulacions estètiques de les avantguardes que havien fet forat – el cubisme, el futurisme, el dadaisme -, tan importants a principis del segle XX van ser abandonades i substituïdes per una onada de realisme des dels primers anys 20, L’abstracció no servia per denunciar la realitat. Amb només quadrats i triangles, taques o ratlles no es podia expressar la pena, el desencís, el dolor dels esguerrats, dels atropellats, dels marginats, dels pobres que havia deixat aquella terrible confrontació. I menys a Alemanya, perdedora i humiliada, d’on van sorgir els artistes de la Nova Objectivitat, nova sobrietat o nova austeritat. Gent que amb un gran sentit del deure davant de la societat, pretenien desemmascarar els mals de l’època de postguerra o la frivolitat dels seus representants, amb la decidida missió d’evitar un altre desastre com el que havien viscut.
Amb les seves pintures expressionistes o caricaturesques reproduïen el frenesí de les grans ciutats, ensenyaven veterans mutilats – com Otto Dix a Carrer Praga, davant una botiga d’ortopèdia – o militars i usurers de coll emmidonat – Georg Grosz a Els pilars de la Societat - les tragèdies de la guerra de trinxeres, els prostíbuls llòbrecs, crims brutals, els ambients que més tard Bertold Brecht utilitzaria en les seves obres per a documentar els motius i les actituds mentals que havien portat al desastre bèl·lic. Els anys 30, amb la industrialització, la crisi econòmica i l’aparició del feixisme van incrementar els temes de la seva denúncia.
Max Beckmann (1884-1950) a La Nit fa una balada a la crueltat humana. Christian Schad (1894-1982) que amb un estil diferent, amb claredat i bellesa gairebé surrealistes, pinta els cossos com objectes, immòbils, també forma part d’aquest grup, el qual, amb l’auge de la fotografia – Man Ray, Ansel Adams – van retratar, mai tan ben dit, el realisme social d’una època que havia d’acabar una altra vegada a bufetades.

Georg Grosz (1893-1959) – Nascut a Berlín va ser soldat del 1914 al 1918 i patí un consell de guerra. Cofundador del grup dadaista de Berlín, perseguit pel seu antimilitarisme el 1920 i acusat, el 1923, d’obscenitat pel seu treball Ecce Homo, és el pintor de la desesperança de la postguerra. Els tipus que pinta es fan populars: homes de negocis, militars, colls durs, papades prominents, cascos de guerra. El seu estil és obscè, de latrina i encén l’ira dels seus enemics que arriben a atemptar contra la seva vida. El 1925 participa a l’exposició de la Nova Objectivitat a Mannheim i el 1929 a la d’Amsterdam. El 1933 emigra als Estats Units i el 1937 al seu país, se li confisquen 385 obres després de l’exposició d’Art Degenerat organitzada pels nazis a Munic. Viu uns anys a Amèrica i mor a Berlín, la ciutat on havia nascut.

Otto Dix (1891-1969) – Amb Grosz són els artistes més destacats d’aquesta època. Nascut a Unterhaus, prop de Gera, també és un veterà de guerra, però un veterà condecorat i també exposa a Mannheim. Dix és un nihilista que expressa la devastació, la ruïna, l’horror amb una profunda ironia, una precisió hiperrealista i una composició coherent. La influència futurista es veu en les seves figures allargades, de gestos eloqüents. Li van confiscar 200 obres que, després d’acusar-lo de participar en l’atemptat contra Hitler el 1939 a Munic, van ser cremades. Va morir a Singen.

La persecució – L’arribada dels nazis al poder va suposar l’escombrada definitiva de tots aquests pintors amb les seves obres i els seus anhels. L’exposició que van muntar a Munic els nacionalsocialistes el 1937 amb el nom d’Art Degenerat, per mostrar allò que, segons ells, no s’havia d’haver pintat mai, es va fer per avergonyir els pintors, la majoria dels quals va emigrar. Les obres que no van ser destruïdes van ser venudes a l’estranger. Va ser un altre desastre de la guerra.


Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen

Publicat el mes de febrer de 2004

De Stijl

Mondrian. Broadway boogie woogie. 1942-43

DE STIJL. El Neoplasticisme holandés

Des de mitjans del segle XIX l’art europeu havia iniciat el camí que el portaria cap a l’abstracció, és a dir, a deslligar-se de la naturalesa i dels seus models. A les primeres dècades del segle XX, els cubistes a París, els futuristes a Itàlia, els expressionistes alemanys, els dadaistes des de Zuric, els suprematistes i els constructivistes russos, Kandinsky, buscaven amb afany aquest camí, amb l’excepció dels surrealistes que perseguien altres objectius.
A Holanda, país on imperava l’esperit burgès barrejat amb unes ments ordenades i constructores, orgulloses d’haver guanyat la terra al mar i amb una forta formació religiosa, terra dels calvinistes i dels iconoclastes però també amb la tradició de Rembrandt, Vermer de Delft i tants d’altres, són capaços d’afegir-se a la recerca de l’abstracció amb un art propi, definitiu, que els situa amb mèrits propis en la història de l’art contemporani.
Van ser Piet Mondrian i Theo van Doesburg els que van fundar, el 1917, la revista De Stijl, al voltant de la qual s’hi afegiren, entre altres, Bart van der Leck, l’hongarès Vilmos Huszár, i el pintor i escultor belga Georges Vantongerloo. Una de les seves proclames deia que l’art era una estació de pas cap a l’arquitectura, per això no van tardar en afegir-se al grup els arquitectes J.J.P. Oud, Cornelis van Eesteren i altres.
Van Doesburg era un home molt actiu i de múltiples aptituds, dignes d’un artista del Renaixement, capaç de passar a la literatura, de fer poesia, de convertir-se en escultor i en arquitecte. Atret per la simpatia que el nou moviment havia despertat a la Bauhaus de Weimar, s’hi va traslladar com a professor l’any 1920 i ho va ser fins el 1923 quan va plegar després d’esverar-els el galliner amb les seves crítiques al romanticisme de l’escola.

Piet Mondrian – L’aportació essencial a De Stijl és la de Mondrian. Pieter Cornelis Mondriaan neix a Amersfoort, prop d’Utrecht, el 7 de març de 1872. El 1906 pinta amb l’estil dels fauves, després conrea el puntillisme durant el 1908 i el 1909, any en que s’apunta a la Societat Teosòfica que marcaria profundament el seu capteniment durant tota la seva vida. El 1911 veu a Amsterdam l’exposició de Braque i Picasso i decideix traslladar-se a París on inicia un estil abstracte independent. El 1912 escurça el seu nom i Piet Mondrian comença a ser un gran pintor. Amb la I Guerra Mundial engegada visita el seu pare, malalt a Holanda i es veu impedit de tornar a París.
Des de casa seva posa les bases al Neoplasticisme amb l’objectiu utòpic de trobar la pau, l’harmonia, l’equilibri a través de la disciplina; de construir per a l’home del futur un món harmònic, en aquells moments tan trasbalsat. Les seves obres busquen aquest equilibri amb línies verticals i horitzontals; l’abstracció geomètrica es limita al rectangle. Els colors que utilitza són només els primaris: blau, vermell i groc i els no-colors: blanc, negre i gris. Els quadres volen ser un avantprojecte arquitectònic d’aquest món millor, on els no-colors corresponen a l’espai i els colors als materials.
La proposta és crear un art pur, compost d’elements purs, un ordre creat per l’home en contraposició a l’ordre imposat per la naturalesa, ple de corbes i línies recargolades de les formes de la pintura naturalista, feina que, deia, ja feia abastament la fotografia.
El juliol de 1919 retorna a París on encapçalaria anys més tard, el 1932, el moviment Abstraction-Création, fins que la II Guerra Mundial l’obligaria a refugiar-se a Nova York. Mondrian, apassionat ballarí de jazz, encara ampliaria la seva cerca creant mosaics coloristes, fins a la seva mort a aquella ciutat l’1 de febrer de 1944.
Mondrian havia escrit: Tota expressió d’art té les seves lleis que concorden amb la llei principal de l’art i de la vida: l’equilibri. Les seves pintures n’eren una mostra evident.

Bibliografia:
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed. d’Art d’Albert Skira

Publicat el mes de desembre de 2003