dijous, 22 de gener del 2009

L'expressionisme

Kirchner. Autoretrat amb model

L’EXPRESSIONISME

Els primers anys del segle XX el món de l’art es va caracteritzar per la ràpida successió de moviments, tendències i estils. Els ismes se succeïen els uns als altres i gairebé tots es garbellaven a París. L’expressionisme va néixer més al nord. El noruec Edvard Munch (1883-1944) va ser-ne un dels artistes més influents i Alemanya el país on va trobar més seguidors.

Expressionisme va ser una etiqueta utilitzada, aquesta vegada sense ironia, en contraposició d’impressionisme. La idea bàsica dels expressionistes era que el que importava en l’art no era la imitació de la naturalesa si no l’expressió dels sentiments. Pintaven aplicant un mètode semblant a la caricatura, és a dir, deformant la naturalesa, desfigurant la bellesa amb traç brusc, colors vius, formes simples i utilitzant al màxim les possibilitats dels colors complementaris per a ressaltar-ne el resultat. Les influències amb els fauves francesos van ser mútues i constants.

Die Brücke – A la ciutat de Dresden – la Florència de l’Elba – es va formar l’any 1905 un grup d’artistes que es van conèixer a l’Escola d’Arquitectura i en el que hi havia inicialment Eric Heckel, Ernst Ludwig Kirchner i Karl Schmidt-Rottluff. Més tard s’hi van afegir Max Pechstein i Otto Mueller i fins i tot Emil Nolde en va formar part durant un any. El grup es va anomenar Die Brücke (el pont) i amb una ingenuïtat digne de la seva joventut es proposaven establir una nova ètica a través del seu art i de la seva manera de viure. Van formar una comuna i es van instal·lar en una sabateria abandonada de la Berliner Strasse. Les seves crides als joves pretenien excitar i incitar a la unitat: Nosaltres que posseïm el futur volem llibertat d’acció i de pensament...qualsevol que expressi de forma honesta i directa allò que l’impulsa a crear, és un dels nostres.

El grup es va desfer el 1913 però tots van seguir individualment amb l’estil que havien contribuït a difondre, fins que al 1933 el nazisme els va considerar artistes degenerats i les seves obres van ser perseguides i confiscades.

Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938) – Kirchner va ser el creador i l’ideòleg d’aquest grup i l’artista més important, tot i que en aquella època el més conegut va ser Max Pechstein. Kirchner com molts dels artistes d’aquell temps, estava enlluernat per l’escultura polinèsia i admirava tant els fauves francesos que va arribar a falsejar dates de quadres seus per a fer-los coincidir amb el seu temps. Però tenia el seu propi estil, les seves teles reflectien carrers i persones de perfils angulosos, amb una composició molt característica, en forma d’N, Y o X a la seva primera època i amb perfils més endolcits quan, després d’una malaltia pintava paisatges de Suïssa. Amb tot, Kirchner és el més allunyat del que després s’ha conegut com a expressionisme alemany.

Malalt, tenia visions apocalíptiques opressives que el van portar al suïcidi el 1938 després que li fossin confiscades pels nazis 639 obres de col·leccions públiques.

Der Blaue Reiter – El 1911 a Munic, el rus Vasily Kandinsky i l’alemany Franz Marc van fundar el grup Der Blaue Reiter (el cavaller blau). Van ser-ne membres els rusos Alexei von Jawlensky i la seva dona Marianne von Verefkin, el suís Paul Klee, August Macke i Gabriele Münter, companya de Kandinsky. També hi va tenir una relació fugaç el compositor Arnold Schönberg en la seva etapa de pintor.

A diferència dels de Dresden aquests no pretenien canviar el món, simplement demanaven la participació de l’espectador en la interpretació de l’obra a la que intentaven donar-li una significació profunda, espiritual, evitant la semblança amb la realitat i donant més importància al color i les formes la qual cosa els va abocar a l’abstracció de la que Kandinsky s’ha considerat el precursor.

Der Blaue Reiter editava un Almanac que va assolir una certa influència en el món dels expressionistes. La vida del grup va ser curta, es va dissoldre amb la 1ª Guerra mundial però els components que van sobreviure, com Kandinsky o Paul Klee van consolidar el seu prestigi amb una certa llibertat, almenys fins el fatídic 1933 amb l’arribada de Hitler al poder.


Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed.d’Art d’Albert Skira

Publicat el mes de març de 2002

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada