Mondrian. Broadway boogie woogie. 1942-43DE STIJL. El Neoplasticisme holandés
Des de mitjans del segle XIX l’art europeu havia iniciat el camí que el portaria cap a l’abstracció, és a dir, a deslligar-se de la naturalesa i dels seus models. A les primeres dècades del segle XX, els cubistes a París, els futuristes a Itàlia, els expressionistes alemanys, els dadaistes des de Zuric, els suprematistes i els constructivistes russos, Kandinsky, buscaven amb afany aquest camí, amb l’excepció dels surrealistes que perseguien altres objectius.
A Holanda, país on imperava l’esperit burgès barrejat amb unes ments ordenades i constructores, orgulloses d’haver guanyat la terra al mar i amb una forta formació religiosa, terra dels calvinistes i dels iconoclastes però també amb la tradició de Rembrandt, Vermer de Delft i tants d’altres, són capaços d’afegir-se a la recerca de l’abstracció amb un art propi, definitiu, que els situa amb mèrits propis en la història de l’art contemporani.
Van ser Piet Mondrian i Theo van Doesburg els que van fundar, el 1917, la revista De Stijl, al voltant de la qual s’hi afegiren, entre altres, Bart van der Leck, l’hongarès Vilmos Huszár, i el pintor i escultor belga Georges Vantongerloo. Una de les seves proclames deia que l’art era una estació de pas cap a l’arquitectura, per això no van tardar en afegir-se al grup els arquitectes J.J.P. Oud, Cornelis van Eesteren i altres.
Van Doesburg era un home molt actiu i de múltiples aptituds, dignes d’un artista del Renaixement, capaç de passar a la literatura, de fer poesia, de convertir-se en escultor i en arquitecte. Atret per la simpatia que el nou moviment havia despertat a la Bauhaus de Weimar, s’hi va traslladar com a professor l’any 1920 i ho va ser fins el 1923 quan va plegar després d’esverar-els el galliner amb les seves crítiques al romanticisme de l’escola.
Des de mitjans del segle XIX l’art europeu havia iniciat el camí que el portaria cap a l’abstracció, és a dir, a deslligar-se de la naturalesa i dels seus models. A les primeres dècades del segle XX, els cubistes a París, els futuristes a Itàlia, els expressionistes alemanys, els dadaistes des de Zuric, els suprematistes i els constructivistes russos, Kandinsky, buscaven amb afany aquest camí, amb l’excepció dels surrealistes que perseguien altres objectius.
A Holanda, país on imperava l’esperit burgès barrejat amb unes ments ordenades i constructores, orgulloses d’haver guanyat la terra al mar i amb una forta formació religiosa, terra dels calvinistes i dels iconoclastes però també amb la tradició de Rembrandt, Vermer de Delft i tants d’altres, són capaços d’afegir-se a la recerca de l’abstracció amb un art propi, definitiu, que els situa amb mèrits propis en la història de l’art contemporani.
Van ser Piet Mondrian i Theo van Doesburg els que van fundar, el 1917, la revista De Stijl, al voltant de la qual s’hi afegiren, entre altres, Bart van der Leck, l’hongarès Vilmos Huszár, i el pintor i escultor belga Georges Vantongerloo. Una de les seves proclames deia que l’art era una estació de pas cap a l’arquitectura, per això no van tardar en afegir-se al grup els arquitectes J.J.P. Oud, Cornelis van Eesteren i altres.
Van Doesburg era un home molt actiu i de múltiples aptituds, dignes d’un artista del Renaixement, capaç de passar a la literatura, de fer poesia, de convertir-se en escultor i en arquitecte. Atret per la simpatia que el nou moviment havia despertat a la Bauhaus de Weimar, s’hi va traslladar com a professor l’any 1920 i ho va ser fins el 1923 quan va plegar després d’esverar-els el galliner amb les seves crítiques al romanticisme de l’escola.
Piet Mondrian – L’aportació essencial a De Stijl és la de Mondrian. Pieter Cornelis Mondriaan neix a Amersfoort, prop d’Utrecht, el 7 de març de 1872. El 1906 pinta amb l’estil dels fauves, després conrea el puntillisme durant el 1908 i el 1909, any en que s’apunta a la Societat Teosòfica que marcaria profundament el seu capteniment durant tota la seva vida. El 1911 veu a Amsterdam l’exposició de Braque i Picasso i decideix traslladar-se a París on inicia un estil abstracte independent. El 1912 escurça el seu nom i Piet Mondrian comença a ser un gran pintor. Amb la I Guerra Mundial engegada visita el seu pare, malalt a Holanda i es veu impedit de tornar a París.
Des de casa seva posa les bases al Neoplasticisme amb l’objectiu utòpic de trobar la pau, l’harmonia, l’equilibri a través de la disciplina; de construir per a l’home del futur un món harmònic, en aquells moments tan trasbalsat. Les seves obres busquen aquest equilibri amb línies verticals i horitzontals; l’abstracció geomètrica es limita al rectangle. Els colors que utilitza són només els primaris: blau, vermell i groc i els no-colors: blanc, negre i gris. Els quadres volen ser un avantprojecte arquitectònic d’aquest món millor, on els no-colors corresponen a l’espai i els colors als materials.
La proposta és crear un art pur, compost d’elements purs, un ordre creat per l’home en contraposició a l’ordre imposat per la naturalesa, ple de corbes i línies recargolades de les formes de la pintura naturalista, feina que, deia, ja feia abastament la fotografia.
El juliol de 1919 retorna a París on encapçalaria anys més tard, el 1932, el moviment Abstraction-Création, fins que la II Guerra Mundial l’obligaria a refugiar-se a Nova York. Mondrian, apassionat ballarí de jazz, encara ampliaria la seva cerca creant mosaics coloristes, fins a la seva mort a aquella ciutat l’1 de febrer de 1944.
Mondrian havia escrit: Tota expressió d’art té les seves lleis que concorden amb la llei principal de l’art i de la vida: l’equilibri. Les seves pintures n’eren una mostra evident.
Bibliografia:
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed. d’Art d’Albert Skira
Publicat el mes de desembre de 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada