dimarts, 27 de gener del 2009

L'art a Amèrica

Hopper. Nighthawks. 1942

L’ART A AMÈRICA

La influència de l’art europeu als Estats Units va anar minvant a partir de la Primera Guerra Mundial. No arribaven exposicions, només arribaven artistes buscant refugi i espai on continuar treballant, alguns, com Marcel Duchamp o els escultors Constantin Brancusi i Raymond Duchamp-Villon, a l’empara de mecenes que acabarien essent els grans col·leccionistes d’aquell país.
Els artistes nord-americans van adonar-se dels beneficis d’aquest aïllament i van crear un art amb característiques pròpies que reflectia la situació del país fins i tot després del Divendres Negre de 1929 i la Gran Depressió. Les seves teles mostraven la vida de la gent vulgar, dels pobres, de les minories negres... Sorgiren dos nuclis ben diferenciats: un a Nova York on s’havien refugiat gairebé tots els artistes europeus, i un altre que abastava el sud, l’oest i l’oest mitjà amb pintors amants del paisatge i que tardarien moltes dècades en donar artistes interessants amb l’excepció de Grant Wood (1892-1942), autor de Gòtic americà, una obra que recorda clarament els mestres flamencs.
Edward Hopper (1892.1942) – El més genuí dels pintors d’aquesta època va ser Edward Hopper. Ningú com ell va saber transmetre la soledat de la gran ciutat. Amb una tècnica excel·lent, un domini dels efectes de la llum i de les ombres i uns colors molt encertats, Hopper parla des de les seves teles de la compassió, l’empatia amb la gent normal i vulgar, el seu isolament en bars, restaurants, en els trens, al teatre o al cinema, a les estacions de ferrocarril o a les gasolineres, als hotels. Algú ha dit que la pintura de Hopper era l’equivalent a la literatura de John Dos Passos fins a William Faulkner. El seu és un realisme amb aires europeus que Hopper havia après en la seva estada a París però que va saber expressar amb un estil propi i inconfusible, en un període on també van destacar altres noms com Ben Shahn (1898-1969), un lituà conreador del realisme social que va destacar amb les seves sèries sobre Sacco i Vanzetti, executats després d’un judici poc clar, i la pintora Georgia O’Keeffe (1887-1986), casada amb el fotògraf Alfred Stieglitz, animador dels moviments avantguardistes i propietari d’una galeria d’art. O’Keeffe en els quasi cent anys de la seva existència va rebre la influència de Kandinsky però la seva obra va ser molt personal, gairebé l’única obra abstracta nord-americana abans de 1945.

Mèxic – Amb el fervor revolucionari l’art dels mexicans va superar els nord-americans en dramatisme i monumentalitat. Tres pintors, Orozco, Rivera i Siqueiros van posar en relleu amb el seu expressionisme realista el compromís social de les seves produccions.
José Clemente Orozco (1883-1949) era un crioll manc que sempre estava de molt mal humor. Amb un estil manllevat dels maies i del barroc colonial pintava murals sobre les lluites, les batalles i les victòries, sobre les passions del seu poble. Rivera deia d’ell que era l’artista més gran de Mèxic.
Diego Rivera (1886-1957) era més tranquil que Orozco. Havia estudiat a Madrid i a París. Influenciat pels frescos renaixentistes italians deia que les seves obres havien de tenir un caràcter pedagògic. El govern li encarregà els frescos del Palau Nacional en els quals Rivera hi va reflectir tota la història del seu país. Casat amb Frida Kahlo (1907-1954) a qui va conèixer al Partit Comunista i que esdevindria una de les artistes surrealistes més famoses per les seves obres vinculades a l’art popular, obres que traspuaven tot el sentiment i tot el sofriment de la seva turmentada vida.
David Alfaro Siqueiros (1886-1974) havia estudiat a París i a Barcelona. Propagandista polític, activista, educador del poble, va tenir molts problemes polítics que el van obligar a exiliar-se durant un temps. El 1936 va treballar amb Pollock que després esdevindria un dels grans expressionistes abstractes. Amb Siqueiros, Pollock va aprendre el degoteig de la pintura que el faria famós. Com Orozco i Rivera, l’obra de Siqueiros, patrocinada també pel govern mexicà, es va plasmar en grans murals que van influir tot l’art mexicà posterior.
Aquesta va ser, sens dubte, la millor època de la història de l’art mexicà.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
VV.AA. (1999). El arte del Siglo XX. Madrid. Ed. Debate S.A.

Publicat el mes d'abril de 2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada