Dalí. L'ase podritSALVADOR DALI.
Salvador Dalí és una de les personalitats artístiques de més projecció internacional de les que ha donat el nostre país. Dotat d’una apassionada afecció pel dibuix i la pintura que practica des de ben jove, descobreix els impressionistes, s’interessa per l’art pompier, per Fortuny i Urgell, pels puntillistes i pels cubistes fins a trobar en la colla surrealista el recer on encaixar les seves idees personals i innovadores, sense haver-se de sotmetre a cap imposició externa. El surrealisme i Dalí es van donar nom mútuament fins als voltants dels anys quaranta quan la fama adquirida pel pintor, sobre tot als Estats Units, li va permetre prosseguir la seva trajectòria artística amb un retorn al classicisme, amb unes obres que mai van poder desprendre’s del seu segell personal ni en els seus temes, ni en els seus paisatges ni de la seva finor acadèmica. Dalí era un home d’uns coneixements vastíssims del món de l’art i de la seva història i que va merèixer el reconeixement oficial de la seva obra. Rebut pels mandataris de l’època, Franco, Joan XXIII, els Reis d’Espanya, Dalí va ser condecorat, entre altres, per la seva ciutat amb la Medalla d’Or de Figueres, pel seu país amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, per l’estat espanyol amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Gran Creu de l’Orde de Carles III, la més alta de les condecoracions espanyoles, i nomenat membre estranger de l’Acadèmia de les Belles Arts de França. Tot això entre els escarafalls dels seus antics companys surrealistes i d’una munió de veus que posaven el crit al cel culpant-lo d’aprofitar-se de la publicitat de les seves extravagàncies personals. Dalí es podia presentar a la Sorbona amb un Rolls Royce de color blanc farcit de col-i-flors o passejar-se pel mercat de Figueres amb un elefant pintat de color rosa. Salvador Dalí mai no va passar desapercebut.
Però Dalí era, això ja no ho dubta ningú, un gran artista. Josep Pla diu que la seva personalitat va fonamentar-se en quatre elements, el primer dels quals va ser la sort que va tenir a l’escola en trobar-se Juan Núñez Fernández, gravador i mestre de dibuix, l’única assignatura que li interessava. Núñez li va donar classes a l’Institut, a l’Escola Municipal d’Arts de Figueres i a domicili i va encarrilar, amb l’aquiescència del pare del noi, una vocació que havia de ser definitiva. El segon element que, segons Pla, el va marcar va ser el cel de l’Empordà, present en l’obra del pintor amb la seva puresa i lluminositat després de les escombrades de la tramuntana. El tercer element va ser la descoberta de l’obra de Sigmund Freud amb la que es va identificar plenament, coincidint amb la colla de Breton, Ernst, Magritte, els surrealistes. Finalment el quart element va ser, segons Pla, la senyora Gala amb la qual va equilibrar la seva vitalitat creadora, gràcies a que, ho diu l’escriptor, les dones fan dormir, tranquil·litzen, són positives i tendeixen a la seguretat.
Una vida moguda – Salvador Dalí va néixer l’11 de Maig de 1904. Fill del notari de Figueres la seva infantesa es va repartir entre aquella ciutat i Cadaqués. Als sis anys vaig pretendre ser cuiner; a set, la meva ambició fou ésser Napoleó. Des de llavors les meves pretensions no han fet més que augmentar. Als quinze anys ja feia col·laboracions literàries a la revista Stadium. Als disset el seu pare el va enviar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando a Madrid on és coneguda la seva amistat amb Federico Garcia Lorca, Luis Buñuel i Eugenio Montes. Però la seva estada va ser molt tumultuosa i en va ser expulsat tot un any per incitar els seus companys a la rebel·lió contra l’autoritat dels professors. Les seves inclinacions anarquistes fan que el detinguin 35 dies a Girona i a Figueres. A l’octubre de 1926 és expulsat definitivament de l’Escuela.
L’any anterior, el 1925, havia fet la primera exposició a la Galeria Dalmau de Barcelona on desperta l’interès de Picasso i Miró i descobreix, gràcies al senyor Dalmau, La Révolution surréaliste. El Cistell del pa, exposat l’any següent li comença a donar nom així com la participació com a figurinista i decorador a la Mariana Pineda de Lorca, amb Margarida Xirgu al Teatre Goya. El 1928 amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà publiquen el Manifest Groc, manifest on denuncien, entre altres coses, la manca absoluta de joventut dels nostres joves o la por als nous esdeveniments, a les paraules i al risc del ridícul. El 1929 en el seu segon viatge a Paris per a col·laborar a Le Chien andalou de Buñuel, Miró l’introdueix en el grup dels surrealistes, en una visita dels quals a Cadaqués, s’enamora d’Helena (Gala) la dona de Paul Éluard de qui ja no se separaria mai més.
Aquesta unió i l’exposició d’una litografia del Sagrat Cor on havia escrit: De vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare, van fer enfurismar el seu pare a qui no tornaria a veure fins al cap de dinou anys.
Va comprar la barraca de pescadors de la Lídia Noguer a Portlligat i amb la companyia de Gala, model, musa i consellera, va seguir treballant. El vescomte Charles de Noailles va ser un bon comprador i, sense dificultats econòmiques, el 1930, a la primera exposició surrealista als Estats Units hi va presentar 10 obres. No era la primera vegada que exposava a Nordamèrica on de mica en mica el seu nom s’anava fent un lloc entre un públic que l’aplaudia quan deia allò de l’única diferència entre jo i un boig és que jo no sóc boig.
El mètode paranoico-crític – A Salvador Dalí li agradava escriure. Des de la seva adolescència va escriure articles, comentaris, crítiques, manifestos, guions de cine, catàlegs, novel.les i la seva biografia The secret life of Salvador Dalí. A la revista Le Surréalisme au Service de la Révolution, l’any 1930 hi va escriure un article titulat L’Âne pourri, a Gala Éluard on exposava la influència que - segons ell - tenia la paranoia en el procés creatiu. Va ser el fonament del mètode paranoico-crític, tan aplaudit pels camarades francesos per la coincidència amb les seves idees sobre l’escriptura automàtica i la representació dels somnis, pilars del moviment surrealista. El mateix Dalí el resumia dient que: era el mètode espontani de coneixement irracional, basat en la interpretació crítico-interpretativa dels fenòmens delirants. Més endavant va dir que moltes d’aquestes idees li van ser inspirades per la Lídia de Cadaqués, la dona que es creia retratada per Eugeni d’Ors a La Ben Plantada. Dalí, que era molt espavilat, va predicar i explicar el seu mètode durant molts anys, al cap dels quals, el 1969, es va sincerar al ser convidat a la Conférence du Stage dels advocats del tribunal de París, a un judici fictici on es tractava de saber si podria ser demandat per difamació un periodista que hagués pretès que la paranoia de Dalí era fingida. Allà els va dir: la justificació més positiva de la meva personalitat és, precisament, la invenció del famós mètode paranoico-crític que data de fa més de trenta-cinc anys, i que encara no sé que és. Però una cosa és absolutament certa: i és que amb el mètode paranoico-crític he guanyat tots els diners que tinc.
L’etapa surrealista – L’any 1933 a la Julien Levy Gallery de Nova York, exposa La persistència de la memòria el quadre dels rellotges tous, pintat dos anys abans, que entusiasmà els nord-americans. La seva fama li permet ser ben rebut a una i altra banda de l’Atlàntic. Dalí treballa obsessionat per la finor acadèmica que reflecteixen les seves pintures que, a la vegada, recullen temes que es repeteixen i que seran una constant en la seva obra: l’Àngelus de Millet, les crosses, les visions dobles, el cel de l’Empordà, Gala, cossos i objectes tous o les formigues, el rinoceró, els elefants de potes fràgils, la Venus dels calaixos o la puntaire de Vermeer.
Tot i les diferències amb els surrealistes degudes a les manifestacions de Dalí favorables a Hitler, participa a l’exposició d’objectes surrealistes amb el Monument a Kant i La Jaqueta afrodisíaca, l’any 1936, el mateix que exposa Construcció tova amb mongetes bullides. Premonició de la guerra civil. Assassinat Lorca es refugia temporalment a Itàlia on aprofundeix els seus coneixements del Renaixement italià i de l’obra arquitectònica de Palladio.
El 1938 coneix personalment Sigmund Freud a Londres gràcies a la intervenció d’Stefan Zweig. A París col·labora amb Coco Chanel en els Ballets de Montecarlo i el 1939, amb música de Wagner presenta el Ballet Paranoic al Metropolitan Opera House de Nova York. S’instal·la amb Gala a Arcachon i Franco guanya la guerra. Curiosament és en aquest moment quan Dalí abandona el surrealisme. La pressió dels nazis el fa abandonar França per instal·lar-se als Estats Units, a Virgínia. El bitllet d’anada – diuen – li va pagar Picasso.
L’etapa surrealista de Dalí va ser-li un trampolí per deixar constància del seu geni arreu on exposava o conferenciava. Val a dir també que el moviment va trobar en ell un missioner de primer ordre, sense el qual el surrealisme hauria tingut un altre ressò, segurament més restringit, tot i que continuaria figurant en la història de l’art contemporani per les qualitats intrínseques que els altres, Ernst, Magritte, Arp, Miró, etc. li havien aportat.
Però Dalí era, això ja no ho dubta ningú, un gran artista. Josep Pla diu que la seva personalitat va fonamentar-se en quatre elements, el primer dels quals va ser la sort que va tenir a l’escola en trobar-se Juan Núñez Fernández, gravador i mestre de dibuix, l’única assignatura que li interessava. Núñez li va donar classes a l’Institut, a l’Escola Municipal d’Arts de Figueres i a domicili i va encarrilar, amb l’aquiescència del pare del noi, una vocació que havia de ser definitiva. El segon element que, segons Pla, el va marcar va ser el cel de l’Empordà, present en l’obra del pintor amb la seva puresa i lluminositat després de les escombrades de la tramuntana. El tercer element va ser la descoberta de l’obra de Sigmund Freud amb la que es va identificar plenament, coincidint amb la colla de Breton, Ernst, Magritte, els surrealistes. Finalment el quart element va ser, segons Pla, la senyora Gala amb la qual va equilibrar la seva vitalitat creadora, gràcies a que, ho diu l’escriptor, les dones fan dormir, tranquil·litzen, són positives i tendeixen a la seguretat.
Una vida moguda – Salvador Dalí va néixer l’11 de Maig de 1904. Fill del notari de Figueres la seva infantesa es va repartir entre aquella ciutat i Cadaqués. Als sis anys vaig pretendre ser cuiner; a set, la meva ambició fou ésser Napoleó. Des de llavors les meves pretensions no han fet més que augmentar. Als quinze anys ja feia col·laboracions literàries a la revista Stadium. Als disset el seu pare el va enviar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando a Madrid on és coneguda la seva amistat amb Federico Garcia Lorca, Luis Buñuel i Eugenio Montes. Però la seva estada va ser molt tumultuosa i en va ser expulsat tot un any per incitar els seus companys a la rebel·lió contra l’autoritat dels professors. Les seves inclinacions anarquistes fan que el detinguin 35 dies a Girona i a Figueres. A l’octubre de 1926 és expulsat definitivament de l’Escuela.
L’any anterior, el 1925, havia fet la primera exposició a la Galeria Dalmau de Barcelona on desperta l’interès de Picasso i Miró i descobreix, gràcies al senyor Dalmau, La Révolution surréaliste. El Cistell del pa, exposat l’any següent li comença a donar nom així com la participació com a figurinista i decorador a la Mariana Pineda de Lorca, amb Margarida Xirgu al Teatre Goya. El 1928 amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà publiquen el Manifest Groc, manifest on denuncien, entre altres coses, la manca absoluta de joventut dels nostres joves o la por als nous esdeveniments, a les paraules i al risc del ridícul. El 1929 en el seu segon viatge a Paris per a col·laborar a Le Chien andalou de Buñuel, Miró l’introdueix en el grup dels surrealistes, en una visita dels quals a Cadaqués, s’enamora d’Helena (Gala) la dona de Paul Éluard de qui ja no se separaria mai més.
Aquesta unió i l’exposició d’una litografia del Sagrat Cor on havia escrit: De vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare, van fer enfurismar el seu pare a qui no tornaria a veure fins al cap de dinou anys.
Va comprar la barraca de pescadors de la Lídia Noguer a Portlligat i amb la companyia de Gala, model, musa i consellera, va seguir treballant. El vescomte Charles de Noailles va ser un bon comprador i, sense dificultats econòmiques, el 1930, a la primera exposició surrealista als Estats Units hi va presentar 10 obres. No era la primera vegada que exposava a Nordamèrica on de mica en mica el seu nom s’anava fent un lloc entre un públic que l’aplaudia quan deia allò de l’única diferència entre jo i un boig és que jo no sóc boig.
El mètode paranoico-crític – A Salvador Dalí li agradava escriure. Des de la seva adolescència va escriure articles, comentaris, crítiques, manifestos, guions de cine, catàlegs, novel.les i la seva biografia The secret life of Salvador Dalí. A la revista Le Surréalisme au Service de la Révolution, l’any 1930 hi va escriure un article titulat L’Âne pourri, a Gala Éluard on exposava la influència que - segons ell - tenia la paranoia en el procés creatiu. Va ser el fonament del mètode paranoico-crític, tan aplaudit pels camarades francesos per la coincidència amb les seves idees sobre l’escriptura automàtica i la representació dels somnis, pilars del moviment surrealista. El mateix Dalí el resumia dient que: era el mètode espontani de coneixement irracional, basat en la interpretació crítico-interpretativa dels fenòmens delirants. Més endavant va dir que moltes d’aquestes idees li van ser inspirades per la Lídia de Cadaqués, la dona que es creia retratada per Eugeni d’Ors a La Ben Plantada. Dalí, que era molt espavilat, va predicar i explicar el seu mètode durant molts anys, al cap dels quals, el 1969, es va sincerar al ser convidat a la Conférence du Stage dels advocats del tribunal de París, a un judici fictici on es tractava de saber si podria ser demandat per difamació un periodista que hagués pretès que la paranoia de Dalí era fingida. Allà els va dir: la justificació més positiva de la meva personalitat és, precisament, la invenció del famós mètode paranoico-crític que data de fa més de trenta-cinc anys, i que encara no sé que és. Però una cosa és absolutament certa: i és que amb el mètode paranoico-crític he guanyat tots els diners que tinc.
L’etapa surrealista – L’any 1933 a la Julien Levy Gallery de Nova York, exposa La persistència de la memòria el quadre dels rellotges tous, pintat dos anys abans, que entusiasmà els nord-americans. La seva fama li permet ser ben rebut a una i altra banda de l’Atlàntic. Dalí treballa obsessionat per la finor acadèmica que reflecteixen les seves pintures que, a la vegada, recullen temes que es repeteixen i que seran una constant en la seva obra: l’Àngelus de Millet, les crosses, les visions dobles, el cel de l’Empordà, Gala, cossos i objectes tous o les formigues, el rinoceró, els elefants de potes fràgils, la Venus dels calaixos o la puntaire de Vermeer.
Tot i les diferències amb els surrealistes degudes a les manifestacions de Dalí favorables a Hitler, participa a l’exposició d’objectes surrealistes amb el Monument a Kant i La Jaqueta afrodisíaca, l’any 1936, el mateix que exposa Construcció tova amb mongetes bullides. Premonició de la guerra civil. Assassinat Lorca es refugia temporalment a Itàlia on aprofundeix els seus coneixements del Renaixement italià i de l’obra arquitectònica de Palladio.
El 1938 coneix personalment Sigmund Freud a Londres gràcies a la intervenció d’Stefan Zweig. A París col·labora amb Coco Chanel en els Ballets de Montecarlo i el 1939, amb música de Wagner presenta el Ballet Paranoic al Metropolitan Opera House de Nova York. S’instal·la amb Gala a Arcachon i Franco guanya la guerra. Curiosament és en aquest moment quan Dalí abandona el surrealisme. La pressió dels nazis el fa abandonar França per instal·lar-se als Estats Units, a Virgínia. El bitllet d’anada – diuen – li va pagar Picasso.
L’etapa surrealista de Dalí va ser-li un trampolí per deixar constància del seu geni arreu on exposava o conferenciava. Val a dir també que el moviment va trobar en ell un missioner de primer ordre, sense el qual el surrealisme hauria tingut un altre ressò, segurament més restringit, tot i que continuaria figurant en la història de l’art contemporani per les qualitats intrínseques que els altres, Ernst, Magritte, Arp, Miró, etc. li havien aportat.
Del 1940 al 1948 Salvador Dalí i Gala viuen als Estats Units. L’habilitat de Gala en establir, mantenir i reforçar contactes personals i el prestigi del pintor que explota les seves excentricitats – el seu bigoti n’és la més immediata – els proporciona un temps molt fructífer tant econòmicament com socialment. Tota la gent de diners vol ser retratada per Dalí. És en aquesta època que Breton el moteja com a Avida Dollars, paraules formades amb les mateixes lletres que Salvador Dalí.
La seva pintura segueix un camí solitari, únic, determinada pel domini de la tècnica, l’habilitat en el dibuix i per la desbordant imaginació dels seus temes que canvien les imatges toves i irreals de l’època surrealista per imatges reals, clàssiques, al servei de la idea de l’autor i gairebé sempre situades en un paisatge empordanès, de cel clar i platja assolellada, decorat que no abandona ni quan, a rel de la bomba d’Hiroshima, enceta la seva etapa atòmica o nuclear.
El seu discurs, els seus escrits, conferències, entrevistes, són volgudament burxadores, amb ganes d’espaterrar, amb sentit de l’humor i sempre amb una certa mala bava que Alain Jouffroy denuncia el 1956 a la revista Arts en un article titulat Dalí assassinarà l’art modern?: Tot el que diu, fa i gairebé tot el que pinta Salvador Dalí té, si més no, el mèrit de molestar, torbar i irritar tots aquells que pensen que l’art modern té les seves lleis, els seus límits... Dalí és seriós, profundament seriós i la intel·ligència d’absolut primer ordre que el 1936 li va reconèixer André Breton s’ha posat, en ell, al servei d’una activitat destructora a costa del prestigi de l’art modern.
Dalí va seguir sol i enfrontat a tothom, no tant per la seva pintura com per la fatxanderia amb que gosava exhibir-se. El fotògraf Philippe Halsman, amb qui va col·laborar, deia que Dalí era massa intel·ligent per a subestimar el poder de la publicitat.
El retorn – Després d’aquesta fructífera etapa americana que el va portar a col·laborar en pel·lícules, obres de teatre, ballets i en la creació de joies, torna a Portlligat el 1948 on es retroba amb el seu pare després de dinou anys d’allunyament i des d’on organitza les seves activitats que, com sempre, abasten molts àmbits i amb molt ressò: l’any 1950 al Teatre Maria Guerrero de Madrid hom presenta un Don Juan Tenorio amb decorats i vestuari de Dalí; a Nova York presenta les famoses Madones de Portlligat; l’any següent amb Gala i Christian Dior es disfressen de gegants de set metres d’alçada a Venècia; el 1955 a la Sorbona explica els Aspectes fenomenològics del mètode paranoic-crític. L’any següent és rebut al Pardo per Franco.
Qui sap si en una nova estratègia publicitària, possiblement planejada per Gala, Dalí declara públicament la seva reconversió al catolicisme i per deixar-ne constància es casa amb Gala en una esglesiola de les Gavarres el 8 d’Agost de 1958. Ho comenta amb ironia:... jo no m’he divorciat com tothom, si no al contrari, m’he recasat amb la meva pròpia dona, aquest cop en el sí de l’Església catòlica i romana, tan aviat com el primer poeta de França – Paul Éluard – que també era el primer marit de Gala, ens facilita l’afer morint-se.
L’arravatament místic, arrodonit el 1959 amb la visita al Papa Joan XXIII, es reflecteix en els temes de les seves pintures. Ja havia començat amb les magnífiques Madones de Portlligat (1950), amb el Crist de Sant Joan de la Creu (1951), la Crucifixió (Corpus hypercubus) (1954), L’últim sopar (1955), Santa Helena a Portlligat (1956), Jaume el Major (1957), La Verge de Guadalupe (1959), tots quadres monumentals que amb El somni de Colom (1958-1959), La batalla de Tetuan (1962), L’estació de Perpinyà (1962) i La pesca de la tonyina (1966-1967) formen part de l’obra pictòrica més significativa d’aquesta tercera etapa del pintor. Pintures de grans dimensions, la més gran de les quals, de quatre metres d’alçada per cinc de llargada, té també el títol més llarg: Salvador Dalí en l’acte de pintar Gala en l’apoteosi del dòlar, en la qual es pot percebre també a l’esquerra Marcel Duchamp disfressat de Lluís XIV, darrera una cortina d’estil Vermeer que no és sinó el rostre invisible encara que monumental de l’Hermes de Praxíteles. (1965).
A les dècades següents Dalí no afluixa en la seva activitat creadora ni abandona el seu tarannà exhibicionista. S’apassiona per l’holografia, inventa la pintura hiperestereoscòpica, rep honors i medalles de tothom i el 28 de Setembre de 1974 inaugura el Teatre Museu de Figueres. Dos anys abans havia anunciat la donació de totes les seves obres a l’Estat espanyol. El 1982, l’any de la inauguració del Museu Dalí de Sant Petersburg (Florida), mor Gala i Dalí comença una decadència física que no pot sostreure a l’exhibisionisme que l’ha acompanyat tota la vida. Tothom veu, amb una certa tendresa, com amb la vivor d’aquells ulls i l’hirsutisme postís d’un bigoti famós, aquell home malda per aferrar-se a un món on durant 85 anys, amb les seves genialitats, s’havia pogut riure del mort i de qui el vetlla.
Salador Dalí va morir a Figueres el 23 de Gener de 1989.
Havia dit: Considero – i en aquest punt estic d’acord amb André Breton – que sóc un pintor ex-surrealista. I considero que una de les coses més subversives, i, al mateix temps més ineluctables que pot passar a un pintor ex-surrealista, són dues: primerament, haver-se tornat místic, i en segon lloc, saber pintar. Dalí en sabia. Molt.
La seva pintura segueix un camí solitari, únic, determinada pel domini de la tècnica, l’habilitat en el dibuix i per la desbordant imaginació dels seus temes que canvien les imatges toves i irreals de l’època surrealista per imatges reals, clàssiques, al servei de la idea de l’autor i gairebé sempre situades en un paisatge empordanès, de cel clar i platja assolellada, decorat que no abandona ni quan, a rel de la bomba d’Hiroshima, enceta la seva etapa atòmica o nuclear.
El seu discurs, els seus escrits, conferències, entrevistes, són volgudament burxadores, amb ganes d’espaterrar, amb sentit de l’humor i sempre amb una certa mala bava que Alain Jouffroy denuncia el 1956 a la revista Arts en un article titulat Dalí assassinarà l’art modern?: Tot el que diu, fa i gairebé tot el que pinta Salvador Dalí té, si més no, el mèrit de molestar, torbar i irritar tots aquells que pensen que l’art modern té les seves lleis, els seus límits... Dalí és seriós, profundament seriós i la intel·ligència d’absolut primer ordre que el 1936 li va reconèixer André Breton s’ha posat, en ell, al servei d’una activitat destructora a costa del prestigi de l’art modern.
Dalí va seguir sol i enfrontat a tothom, no tant per la seva pintura com per la fatxanderia amb que gosava exhibir-se. El fotògraf Philippe Halsman, amb qui va col·laborar, deia que Dalí era massa intel·ligent per a subestimar el poder de la publicitat.
El retorn – Després d’aquesta fructífera etapa americana que el va portar a col·laborar en pel·lícules, obres de teatre, ballets i en la creació de joies, torna a Portlligat el 1948 on es retroba amb el seu pare després de dinou anys d’allunyament i des d’on organitza les seves activitats que, com sempre, abasten molts àmbits i amb molt ressò: l’any 1950 al Teatre Maria Guerrero de Madrid hom presenta un Don Juan Tenorio amb decorats i vestuari de Dalí; a Nova York presenta les famoses Madones de Portlligat; l’any següent amb Gala i Christian Dior es disfressen de gegants de set metres d’alçada a Venècia; el 1955 a la Sorbona explica els Aspectes fenomenològics del mètode paranoic-crític. L’any següent és rebut al Pardo per Franco.
Qui sap si en una nova estratègia publicitària, possiblement planejada per Gala, Dalí declara públicament la seva reconversió al catolicisme i per deixar-ne constància es casa amb Gala en una esglesiola de les Gavarres el 8 d’Agost de 1958. Ho comenta amb ironia:... jo no m’he divorciat com tothom, si no al contrari, m’he recasat amb la meva pròpia dona, aquest cop en el sí de l’Església catòlica i romana, tan aviat com el primer poeta de França – Paul Éluard – que també era el primer marit de Gala, ens facilita l’afer morint-se.
L’arravatament místic, arrodonit el 1959 amb la visita al Papa Joan XXIII, es reflecteix en els temes de les seves pintures. Ja havia començat amb les magnífiques Madones de Portlligat (1950), amb el Crist de Sant Joan de la Creu (1951), la Crucifixió (Corpus hypercubus) (1954), L’últim sopar (1955), Santa Helena a Portlligat (1956), Jaume el Major (1957), La Verge de Guadalupe (1959), tots quadres monumentals que amb El somni de Colom (1958-1959), La batalla de Tetuan (1962), L’estació de Perpinyà (1962) i La pesca de la tonyina (1966-1967) formen part de l’obra pictòrica més significativa d’aquesta tercera etapa del pintor. Pintures de grans dimensions, la més gran de les quals, de quatre metres d’alçada per cinc de llargada, té també el títol més llarg: Salvador Dalí en l’acte de pintar Gala en l’apoteosi del dòlar, en la qual es pot percebre també a l’esquerra Marcel Duchamp disfressat de Lluís XIV, darrera una cortina d’estil Vermeer que no és sinó el rostre invisible encara que monumental de l’Hermes de Praxíteles. (1965).
A les dècades següents Dalí no afluixa en la seva activitat creadora ni abandona el seu tarannà exhibicionista. S’apassiona per l’holografia, inventa la pintura hiperestereoscòpica, rep honors i medalles de tothom i el 28 de Setembre de 1974 inaugura el Teatre Museu de Figueres. Dos anys abans havia anunciat la donació de totes les seves obres a l’Estat espanyol. El 1982, l’any de la inauguració del Museu Dalí de Sant Petersburg (Florida), mor Gala i Dalí comença una decadència física que no pot sostreure a l’exhibisionisme que l’ha acompanyat tota la vida. Tothom veu, amb una certa tendresa, com amb la vivor d’aquells ulls i l’hirsutisme postís d’un bigoti famós, aquell home malda per aferrar-se a un món on durant 85 anys, amb les seves genialitats, s’havia pogut riure del mort i de qui el vetlla.
Salador Dalí va morir a Figueres el 23 de Gener de 1989.
Havia dit: Considero – i en aquest punt estic d’acord amb André Breton – que sóc un pintor ex-surrealista. I considero que una de les coses més subversives, i, al mateix temps més ineluctables que pot passar a un pintor ex-surrealista, són dues: primerament, haver-se tornat místic, i en segon lloc, saber pintar. Dalí en sabia. Molt.
Bibliografia
Pla, J. Obra completa. Volum XXIX. Homenots. Quarta sèrie. Barcelona 1985. Edicions Destino.
Gómez de Liaño, I. Dalí. Barcelona 1983. Edicions Polígrafa S.A.
Catàleg exposició 400 obres de Salvador Dalí de 1914 a 1983. Generalitqat de Catalunya. Ministerio de Cultura. Obra Cultural de la Caixa de Pensions
Pla, J. Obra completa. Volum XXIX. Homenots. Quarta sèrie. Barcelona 1985. Edicions Destino.
Gómez de Liaño, I. Dalí. Barcelona 1983. Edicions Polígrafa S.A.
Catàleg exposició 400 obres de Salvador Dalí de 1914 a 1983. Generalitqat de Catalunya. Ministerio de Cultura. Obra Cultural de la Caixa de Pensions
Publicat els mesos de febrer, març i abril de 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada