divendres, 23 de gener del 2009

Els surrealistes

Magritte. La condició humana. 1933

ELS SURREALISTES.

El moviment surrealista va ser una aventura col·lectiva inspirada per escriptors, André Breton, Louis Aragon, Paul Eluard i altres, amb la finalitat de transformar el món i canviar la vida. Amb l’esperit revolucionari que van mantenir tots els anys de la seva lluita fins que la Segona Guerra mundial la va interrompre, no van parar de criticar i atacar l’ordre social establert, el poder polític, l’eclesiàstic, els moviments antirevolucionaris, la repressió sexual..., i ho feien impulsats pel que ells qualificaven d’amor anàrquic per la llibertat juntament amb el rebuig total a les regles de qualsevol col·lectiu.
Les seves idees les exposaven en revistes en les que hi participaven tots i que van ser l’altaveu del seu pensament avalotador. André Breton va ser-ne l’ànima de totes elles, des de Littérature el 1919 on hi plasmaven les idees manllevades dels dadaistes, seguida de La Révolution Surréaliste (1924-1929), qualificada per ells mateixos com la revista més escandalosa del món. La seguí Le Surréalisme A.S.D.L.R.(que volia dir Au Service De La Révolution) de vida breu, del 1930 al 1932, succeïda per Minotaure, la més ben presentada, editada per Albert Skira des del 1933 al 1939. A l’exili, als Estats Units, Breton va publicar tres números de VVV que la fredor dels americans va fer plegar amb dificultats econòmiques.
L’audàcia dels surrealistes els feia apuntar-se a totes les causes perdudes. Feien campanyes a favor de la República espanyola, contra els nazis, a favor de les dones condemnades a mort, com les germanes Papin, Germaine Berton o Violette Nozières, condemnada per haver mort el seu pare que n’abusava. Escrivien cartes a tothom. Al Papa li deien: El confessional no ets pas tu, oh Papa, som nosaltres. Al Dalai Lama: Gran Lama, dóna’ns, envia’ns la teva llum!. A Paul Claudel, ambaixador de França al Japó: No es pot ser ambaixador de França i poeta.

El mètode – Per assolir aquest canvi intel·lectual havien ideat dos instruments: l’escriptura automàtica i l’exploració dels somnis. L’escriptura automàtica consistia en escriure el pensament tal com raja, sense les barreres del raonament, garantint-ne, deien, l’espontaneïtat.
De Freud n'havien après que el subconscient es manifesta si no té l’opressió de la raó, l’inconscient es revela i flueix el pensament en estat pur. Com en els somnis. La importància que donaven als somnis els va portar a obrir un Bureau de recherches a la Rue de Grenelle nº 15 on cada dia de dos quarts de cinc a dos quarts de set de la tarda esperaven que la gent els anés a explicar el que havien somniat. Repartiren milers de paperetes amb l’adreça del bureau i d’altres que deien: Pares! expliqueu els vostres somnis als vostres fills.
Difoses aquestes idees no és difícil imaginar tant les diatribes dels benpensants, de la gent d’ordre, com les adhesions d’artistes de tots els camps, àvids de desembarassar el terreny artístic per tornar a donar a l’art el seu vol universal. Així els pintors De Chirico, Ernst, Masson, Picasso, Duchamp, Miró, Arp, Magritte, Tanguy, Dalí, Dominguez, Lam, els escultors Giacometti i Hans Bellmer, el fotògraf Man Ray, el cineasta Buñuel o Antonin Artaud el creador del teatre de la crueltat, s’apunten, amb més o menys assiduïtat, a la congregació surrealista que els garanteix, de forma radical, la preservació del seu individualisme.
El surrealisme mai va ni intentar sotmetre els seus artistes a cap regla d’actuació plàstica. Això va propiciar que cada autor, al treballar amb total llibertat, fes les seves aportacions, les seves troballes, mantenint l’estil propi.
Max Ernst va conrear els collages fotogràfics i de gravats d’il·lustracions. Més endavant va inventar el frottage, és a dir, fregar el llapis o el pinzell sobre el paper posat damunt d’un cos rugós. El frottage el van considerar com l’aplicació de l’escriptura automàtica a l’art.
André Masson s’anticipa al tatxisme, l’art de la taca, i practica l’automatisme tirant sorra sobre una tela engomada.
René Magritte cultiva el trompe-l’oeil, la trampa que confon l’espectador.
Salvador Dalí trenca amb l’automatisme i inventa, predica i practica la paranoia-crítica.
Yves Tanguy introdueix un món irreal, amb formes sense equivalència i d’una visió purament interior.
Giacometti inventa els objectes surrealistes, parents pròxims dels ready-made de Duchamp, objectes que tots els altres, fins i tot Breton, s’apressen a crear.
Joan Miró és tot espontaneïtat, virtut tan estimada per la colla. Combina els signes amb enginy. La dona, l’ocell, l’estrella i la lluna formen part d’un llenguatge nou, jeroglífic, que acaba amarat de color. Vol que la seva obra sigui un cop de puny que colpegi abans que no hi intervingui la reflexió.

El cine – El cine va ser pels surrealistes un altre mitjà sediciós. Le Chien andalou i L’Âge d’or de Dalí i Buñuel van aixecar molta polseguera. El 1930 la projecció de L’Âge d’or va ser rebentada per la Lliga Antijueva i la Lliga dels Patriotes amb tinta a la pantalla, destrossa de butaques i esquinçada de les obres d’Arp, Dalí, Ernst, Miró, Man Ray i Tanguy que s’exhibien al vestíbul de l’Studio 28. La policia la va prohibir.

El surrealisme va ser un llarg intent de revolució intel·lectual portada a terme per un grup d’escriptors i artistes que practicaven l’amistat, entestats en l’objectiu comú de treure a la llum els sentiments i imatges reprimits, denunciar les absurdes contradiccions de l’existència humana, els seus terrors i l’humor que s’hi amaga, sense tenir en compte els tabús socials. Volien canviar el món. No se’n van sortir però la seva obra en testimonia la temptativa.



Bibliografia
La Révolution Surréaliste. Centre Pompidou. París 2002. Catàleg exposició 6 de Març – 22 de juny

Publicat el mes de novembre de 2002

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada