Jean Metzinger. La plume jaune. 1912 Els cubistes. Braque, Picasso i els altres
Exhaurida l’etapa impressionista i passat el curt període fauve, el món artístic va trobar un nou estrep per avançar en la modernitat. El cubisme, basat en la reconstrucció de les formes, en fa un tractament escultòric, és a dir, els dóna volum, pinta el model des de diferents punts de vista i substitueix la perspectiva per la multiperspectiva fins aconseguir una síntesi òptica. En una pintura cubista quan veiem un violí observem al mateix temps el frontal, el mànec i el fons. Si el model és una dona, la veiem de cara i de perfil alhora. En tenim una visió caleidoscòpica.
Va tornar a ser a França on va néixer el cubisme, amb Georges Braque i Pablo Picasso el qual, el 1907, a Les Senyoretes d’Avinyó comença a geometritzar les formes i a pintar-hi una natura morta sense cap mena de perspectiva. A partir d’allà, Braque i Picasso, que eren molt amics, fonamenten tota la seva obra en la recerca i aprofundiment d’aquest nou estil, en l’etapa anomenada del cubisme analític i que, com totes les innovacions va tenir un munt de detractors, tan enfurismats que van arribar a provocar al 1911 un debat parlamentari i la dimissió d’un senador que defensava que les arques públiques no podien malgastar els diners exposant allò que algú va titllar d’anarquisme pictòric i que estava influït, deien, per l’art d’un país enemic, Alemanya, en un temps en que ja s’ensumava la guerra.
La reacció dels artistes, amb el suport de crítics i intel·lectuals encapçalats pel prestigiós Guillaume Apollinaire va provocar l’eclosió del cubisme i la reivindicació nacionalista d’un estil que defensaven pel seu arrelament a l’art gòtic (alguns quadres reproduïen catedrals). Per corroborar-ho i paral·lelament al Salon d’Automme de 1912 es va obrir a la Galerie Boétie l’anomenada Section d’or, amb 85 obres d’una confraria de 31 artistes cubistes entre els quals hi havia gent tant important com Gleizes, Metzinger, Le Fauconnier, Léger, Gris, els germans Duchamp, Picabia, Kupka... Va ser el cubisme públic en l’exhibició del qual no hi participaren els dos iniciadors, Braque i Picasso, ara cubistes hermètics, els quals tenien prohibit pel contracte amb el seu marxant Kahnweiler de participar en exposicions col·lectives. L’aparició del llibre Du Cubisme, escrit per Gleizes i Metzinger, posava de relleu, entre altres coses, que aquell era un art cerebral, estructurat.
El cubisme a Barcelona – La Galeria Dalmau del número 18 del carrer Portaferrissa a Barcelona va organitzar, a l’abril de 1912, una Exposició d’Art Cubista on hi participaren molts dels artistes amb les obres que a la tardor es veurien a Paris. La crítica barcelonina, al contrari del que havia passat l’any anterior a la capital de França, va rebre la mostra amb entusiasme. Cal tenir en compte que aquelles obres rares, innovadores, però molt estructurades, s’avenien precisament per això amb l’harmonia, l’ordre i l’estructura que, segons el pensament noucentista, configuren les peculiaritats del seny català. La Galeria Dalmau va ser clau per la difusió internacional d’aquesta i d’altres avantguardes.
La Guerra – El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Braque va ser mobilitzat. Picasso per la seva condició d’estranger va continuar treballant en l’etapa anomenada del cubisme sintètic, amb l’aportació d’elements d’ús familiar pintats o enganxats a les obres. El collage va suposar un nou atreviment dels cubistes que van aconseguir consolidar l’estil que ha tingut més influència en tota la història de l’art.
Museu Picasso. Barcelona. Albert Gleizes el cubisme en majestat. Fins el 5 d’agost.
Bibliografia
Apollinaire, G. (2000) Els pintors cubistes. Meditacions estètiques. Barcelona. Quaderns Crema S.A.
Catàleg exposició Musée Fabre. Montpellier (2000) La Section d’or, 1912, 1920, 1925. Paris. Éditions Cercle d’Art.
Publicat el mes de juliol de 2001
Exhaurida l’etapa impressionista i passat el curt període fauve, el món artístic va trobar un nou estrep per avançar en la modernitat. El cubisme, basat en la reconstrucció de les formes, en fa un tractament escultòric, és a dir, els dóna volum, pinta el model des de diferents punts de vista i substitueix la perspectiva per la multiperspectiva fins aconseguir una síntesi òptica. En una pintura cubista quan veiem un violí observem al mateix temps el frontal, el mànec i el fons. Si el model és una dona, la veiem de cara i de perfil alhora. En tenim una visió caleidoscòpica.
Va tornar a ser a França on va néixer el cubisme, amb Georges Braque i Pablo Picasso el qual, el 1907, a Les Senyoretes d’Avinyó comença a geometritzar les formes i a pintar-hi una natura morta sense cap mena de perspectiva. A partir d’allà, Braque i Picasso, que eren molt amics, fonamenten tota la seva obra en la recerca i aprofundiment d’aquest nou estil, en l’etapa anomenada del cubisme analític i que, com totes les innovacions va tenir un munt de detractors, tan enfurismats que van arribar a provocar al 1911 un debat parlamentari i la dimissió d’un senador que defensava que les arques públiques no podien malgastar els diners exposant allò que algú va titllar d’anarquisme pictòric i que estava influït, deien, per l’art d’un país enemic, Alemanya, en un temps en que ja s’ensumava la guerra.
La reacció dels artistes, amb el suport de crítics i intel·lectuals encapçalats pel prestigiós Guillaume Apollinaire va provocar l’eclosió del cubisme i la reivindicació nacionalista d’un estil que defensaven pel seu arrelament a l’art gòtic (alguns quadres reproduïen catedrals). Per corroborar-ho i paral·lelament al Salon d’Automme de 1912 es va obrir a la Galerie Boétie l’anomenada Section d’or, amb 85 obres d’una confraria de 31 artistes cubistes entre els quals hi havia gent tant important com Gleizes, Metzinger, Le Fauconnier, Léger, Gris, els germans Duchamp, Picabia, Kupka... Va ser el cubisme públic en l’exhibició del qual no hi participaren els dos iniciadors, Braque i Picasso, ara cubistes hermètics, els quals tenien prohibit pel contracte amb el seu marxant Kahnweiler de participar en exposicions col·lectives. L’aparició del llibre Du Cubisme, escrit per Gleizes i Metzinger, posava de relleu, entre altres coses, que aquell era un art cerebral, estructurat.
El cubisme a Barcelona – La Galeria Dalmau del número 18 del carrer Portaferrissa a Barcelona va organitzar, a l’abril de 1912, una Exposició d’Art Cubista on hi participaren molts dels artistes amb les obres que a la tardor es veurien a Paris. La crítica barcelonina, al contrari del que havia passat l’any anterior a la capital de França, va rebre la mostra amb entusiasme. Cal tenir en compte que aquelles obres rares, innovadores, però molt estructurades, s’avenien precisament per això amb l’harmonia, l’ordre i l’estructura que, segons el pensament noucentista, configuren les peculiaritats del seny català. La Galeria Dalmau va ser clau per la difusió internacional d’aquesta i d’altres avantguardes.
La Guerra – El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Braque va ser mobilitzat. Picasso per la seva condició d’estranger va continuar treballant en l’etapa anomenada del cubisme sintètic, amb l’aportació d’elements d’ús familiar pintats o enganxats a les obres. El collage va suposar un nou atreviment dels cubistes que van aconseguir consolidar l’estil que ha tingut més influència en tota la història de l’art.
Museu Picasso. Barcelona. Albert Gleizes el cubisme en majestat. Fins el 5 d’agost.
Bibliografia
Apollinaire, G. (2000) Els pintors cubistes. Meditacions estètiques. Barcelona. Quaderns Crema S.A.
Catàleg exposició Musée Fabre. Montpellier (2000) La Section d’or, 1912, 1920, 1925. Paris. Éditions Cercle d’Art.
Publicat el mes de juliol de 2001
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada