Però, això és art?

Duane Hanson. Jove compradora. 1973

PERÒ, AIXÒ ÉS ART?

Al Butlletí de novembre de 2000 vam iniciar una sèrie d’articles que, amb una periodicitat més o menys bimestral, ens han permès allò que proclamava el sots-títol: donar un cop d’ull a l’art modern. Modern, segons el diccionari vol dir del temps present, no antic. Etiquetar de moderna qualsevol cosa que el temps fa envellir pot induir a error a l’hora d’interpretar-la. Això ens passa amb el Modernisme, moviment artístic que altres països van anomenar Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty o Sezessionstil. Amb l’art modern ens podem confondre perquè parlem de la producció artística que va començar a finals del segle XIX i no de la producció del present. Però ja ens entenem. L’etiqueta de modernitat va durar fins ben entrat el segle XX, després va venir la postmodernitat i quan volem parlar de l’art dels nostres dies, en diem art contemporani.

Així, el cop d’ull a l’art modern que hem donat en aquests vint-i-cinc articles ens ha portat des dels impressionistes amb Paul Cézanne a repassar Van Gogh i els neo-impressionistes, Paul Gauguin, Matisse i els fauves. Els cubistes: Braque i Picasso del qual en vam parlar en dos articles consecutius. Picabia i els Dadà. Marcel Duchamp i els seus ready-made. L’expressionisme alemany. El futurisme. I dels surrealistes, Dalí ens va donar per a tres butlletins. Els constructivistes russos fins i tot van merèixer la portada del juny de 2003. Vam recordar el neoplasticisme holandès de De Stijl i la seva influència en l’aparició de l’art abstracte. Kandinsky. L’art d’entreguerres amb Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann. La Bauhaus també va necessitar dos articles. Vam travessar l’Atlàntic i ens vam trobar amb Hopper i els muralistes mexicans. I amb els expressionistes abstractes: Pollock, Motherwell i Rothko. El nou realisme francès de Klein, Arman i Spoerri. El desembre de l’any passat parlàvem del pop art i d’Andy Warhol.

Tot i no haver-ho fet, també hauríem pogut parlar dels nabis, el Modernisme, l’orfisme, la pintura metafísica, l’art sota Stalin i Hitler, els expressionistes abstractes europeus, els artistes de la DDR, l’art brut, el tatxisme o el realisme fantàstic.

Tots aquests moviments, els que hem comentat i els que no, configuren la modernitat, l’art modern, una època que conté totes les avantguardes i tots els ismes del segle XX, una època que s’acaba amb el pop art i que dóna pas a la postmodernitat.

La postmodernitat – Les diverses produccions artístiques posteriors als anys 60 del segle passat – l’art conceptual, el minimal, el land art, l’arte povera – van abandonar la superfície plana. La pintura de cavallet s’havia acabat definitivament. Sol LeWitt havia dit: la idea en sí mateixa és tan obra d’art com un producte acabat. I van aparèixer les instal·lacions, els happenings, les accions – Josep Beuys explicant la seva pintura a una llebre morta – els environments, iniciant una època plural i pluralista on tot s’hi val per exhibir les idees dels creadors artístics i que molt sovint provoquen en l’espectador atònit la repetida pregunta: Però, això és art?

Acabem doncs el cop d’ull a aquesta època de la història de la pintura, convençuts d’haver parlat dels artistes que figuren en tots els tractats d’art, les obres dels quals podem trobar i admirar ara als museus, on es conserva tot allò que ens convé conèixer per aprendre i estimar l’art.


Publicat el mes d'abril de 2005

El Pop Art

Hamilton. I que és el que fa a les llars d'avui en dia tan diferents, tan atractives? 1956

El POP ART

Dins del procés de reconstrucció econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, la cultura visual havia sofert una gran transformació. El lideratge americà es notava. El jovent, per primera vegada, tenia diners a la butxaca i la indústria li proporcionava tot allò que demanava: blue jeans, motos, samarretes i música. L’explosió del consumisme s’aparellava amb l’explosió dels mitjans de masses i les seves icones: la publicitat, la televisió, el cinema, les fotonovel·les, els còmics...
El pop art, l’art popular, neix per l’interès dels artistes en arrepenjar-se en la cultura popular i representar amb ironia, els objectes ordinaris, les imatges quotidianes, els personatges habituals, utilitzant les tècniques d’aquells mitjans - la fotografia, el collage, el foto-muntatge, el còmic, la serigrafia -. En les seves obres els objectes comuns són repetits, retallats, ampliats, seriats, acolorits...
Els inicis – A finals de la dècada dels 50 del segle XX, s’inicia el que havia de ser el més conegut de tots els moviments artístics. Va començar simultàniament a Londres i als EUA, sense que hi hagués cap connexió entre els pioners americans, Jasper Johns i Robert Rauschenberg que treballaven individualment i l’Institut d’Art Contemporani anglès, fundat el 1952 i d’on en sobresurten Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi.
Precisament Richard Hamilton (1922) és l’autor de la que es considera la primera obra pop ¿I què és el què fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?, un collage amb tots els elements que la societat de consum considera atractius.
Jasper Johns (1930) va entrar en el pop art pintant banderes nord-americanes i amb la reproducció de dues llaunes de cervesa. Rauschenberg va integrar un boc dissecat a Monograma i una gallina, també dissecada, a Odalisca. Roy Lichtenstein (1923-1977) ampliava les vinyetes dels còmics i James Rosenquist (1933), pintor industrial, feia obres inspirades en cartells publicitaris. Claes Oldenburg (1929) feia objectes tous i encara en fa de grans dimensions per a espais públics. Tom Wesselmann (1931) és conegut pels seus quartos de bany, amb tovalloles i papereres reals, i per les seves senyores nues. George Segal (1924) feia escultures de guix, incrustant-hi objectes reals. També hi havia R.B. Kitaj, David Hochney, Edward Ruscha, Pistoletto... i Warhol.

Andy Warhol – Andrew Warhola era fill d’un minaire txec, emigrat als EUA. Nascut a Forest City, Pennsylvania, el 1928, era el mitjà dels tres fills del matrimoni. Per pagar-se els estudis treballava en uns grans magatzems a Pittsburg i un cop acabats es traslladà a Nova York on dibuixa pel Vogue i pel Harper’s Bazaar, fa aparadors i dissenya sabates. S’escurça el nom: Andy Warhol i el 1952 fa la seva primera exposició individual. Dissenya decorats, es tenyeix els cabells i a partir d’aleshores, sempre més serà ros.
El 1956 descobreix Florència. El 1960 pinta obres basades en còmics, com Liechtenstein. Per allunyar-se’n pinta ampolles de Coca-Cola i, el 1962, els famosos pots de sopes Campbell. Aquell mateix any mor Marilyn Monroe, Warhol en fa aquelles serigrafies tan exhibides i es converteix en l’artista pop més conegut, més popular.
L’any següent, el 1963, crea la Factory amb una colla de col·laboradors i la seva producció s’industrialitza. Deixa la pintura, passa al cinema i arriba a produir 75 pel·lícules. Reprèn la pintura diverses vegades. Les seves obres són atacades i ell mateix pateix, el 1968, un atemptat que el deixa greument ferit.
La seva col·laboració amb el grup de rock Velvet Underground és una mostra de la diversitat d’ocupacions que va desenvolupar els seus vint anys darrers. Va morir el 1987, el 27 de febrer, com a conseqüència d’una operació quirúrgica.
Warhol va ser la icona d’un art que Hamilton havia definit com a popular, efímer, rebutjable, barat, producte de masses, espiritual, sexy, punyeter, fascinant i que dóna molt. El pop art.

Bibliografia
Honnef K. Warhol. Taschen. Colònia (2000)
http://www.centrepompidou.fr/education/ressources/ENS-pop_art

Publicat el mes de desembre de 2004

El Nou realisme

Arman. Chopin's Waterloo. 1962

EL NOU REALISME

L’art abstracte es va moure des de l’expressionisme abstracte a l’art brut i al tatxisme – l’art de la taca, l’energia i el moviment o l’abstracció lírica – per deixar pas a un corrent contrari. Els artistes que seguien aquest corrent consideraven que les seves obres havien de tornar a establir el contacte entre l’obra d’art i l’espectador, havien de reflectir la realitat, sense les dificultats d’interpretació que havia suposat l’art abstracte.
Així, a les seves obres, més que representar-hi objectes, els hi enganxaven. Objectes de la vida quotidiana barrejats amb pintura, utilitzant les tècniques del collage i de l'emmetxat. Als EE. UU. d’aquests obres en van dir Combine paintings i a França, on el moviment va ser més sorollós, Assemblages.
Jasper Johns i Robert Rauschenberg van ser capdavanters, a Amèrica, d’aquest moviment que havia de liquidar l’expressionisme abstracte i donar pas a la més popular de les avantguardes modernes: el Pop Art.

Le Nouveau Réalisme – Però va ser a París on aquesta tendència fou batejada com a Nouveau Réalisme. A l’època de la Nouvelle Vague cinematogràfica o el Nouveau Roman literari, el crític d’art Pierre Restany va batejar, el 1960, el grup d’artistes encapçalats per Yves Klein i Arman i en el que figuraven també François Dufrêne, Raymond Hains, Martial Raysse, Daniel Spoerri, Jean Tinguély, Jacques de la Villeglé i al que es van afegir al cap de poc temps l’escultor César, Mimmo Rotella, Niki de Saint-Phalle, Gérard Deschamps i dos anys més tard, el 1963, l’embalador Christo.
Tenien consciència de ser un col·lectiu singular i van ser els primers en utilitzar el happening, la participació de l’espectador, en el procés creatiu de les seves obres. Arman, que té una profunda aversió als instruments musicals, els destruïa davant de la gent i amb els trossos en feia obres com Chopin,s Waterloo, feta d’un piano trinxat. Spoerri, ballarí de l’Òpera de Berna, organitzava àpats després dels quals els comensals enganxaven les restes a la taula i aquesta es convertia en l’obra d’art. Yves Klein empastifava de pintura senyores despullades i, convertides en pinzells vius, les feia impregnar les teles blanques. Niki de Saint-Phalle penjava bosses de pintura davant de les teles i amb una escopeta convidava el públic a rebentar-les per esquitxar el quadre. César feia escultures comprimint ferralla; Tinguély, escultures mòbils amb tot tipus de deixalles; Hains recollia cartells estripats de les parets de Paris i els exhibia com a obra pròpia...

Yves Klein – Nascut a Niça el 1928 era un home espectacle, activista, filòsof, místic. Tenia un gran poder de seducció i, si no hagués mort tan jove, el 1962, la seva figura hauria sigut tan important com ho va ser uns anys més tard Joseph Beuys.
Format com a judoka quan el judo era considerat un mètode d’educació intel·lectual i moral, Klein va arribar a inventar i patentar l’IKB, l’International Klein Blue, un color blau marí amb el qual es distingeix la seva obra. Tant la sèrie Monochromes, com l’anomenada Esponges o les Antropometries - els quadres pintats amb senyores - són fets amb aquest blau que, segons Klein, recorda el mar i el cel, allò més abstracte que té la naturalesa.
Klein era un fervent seguidor dels Rosacreus i llegidor de Cosmogonia, el llibre fonamental de l’orde. Segurament devia influir-lo en l’exposició que el 1958 va muntar a la Galeria Iris Clert, titulada Buit, amb la sala completament buida per convidar a meditar l’espaialització de la sensibilitat. Dos anys més tard el seu amic Arman va muntar-hi l’exposició contrària i va omplir l’aparador de la galeria de deixalles.
En una altra sèrie, Cosmogonies, Klein experimentava els efectes de la pluja sobre les pintures i a Pintures de Foc, els quadres eren pintats amb foc.
Yves Klein va ser el capdavanter d’una nova avantguarda que, a més de fer oblidar l’expressionisme abstracte va acostar el final de la modernitat. Ningú es recordava ja de la pintura de cavallet.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
www.centrepompidou.fr/education/ressources/ENS-nouvrea/ENS-nouvrea.htm


Publicat el mes de setembre de 2004

De París a Nova York

Pollock. Number 1. 1950

DE PARIS A NOVA YORK

Els trasbalsos bèl·lics europeus van propiciar el canvi de capital mundial de la pintura. París ho havia estat durant dècades. L’exili d’artistes europeus cap als Estats Units i el redreçament econòmic d’aquell país, van fer que el mercat artístic reviscolés. Els museus i les galeries d’art van començar a popularitzar-se; van multiplicar-se els col·leccionistes, els experts i els afeccionats. Els bancs i les grans empreses van posar-se a adquirir obres importants. Nova York va prendre el relleu i va esdevenir el melic del món artístic.
El caràcter receptiu dels americans a les avantguardes europees venia del 1913 quan el fotògraf Alfred Stieglitz va presentar obres de Rodin, Cézanne, Matisse, Rousseau, Picabia i Brancusi, amb l’escàndol pertinent, però amb la decidida vocació de convertir el seu estudi del 291 de la Cinquena Avinguda en l’aparador de l’art més trencador. Art que al llarg dels anys va tenir una gran influència en la producció dels artistes americans.
Efectivament, el cubisme – l’orfisme -, el dadaisme i el surrealisme, junt amb l’art dels indis americans, van ser les bases del que havia de ser el primer moviment artístic americà significatiu : l’expressionisme abstracte. El 1936 s’havia creat l’AAA, American Abstract Artists, associació que el 1945 va fer aparèixer el nou moviment.
Pels expressionistes abstractes, el seu era un estil difícil de definir. Deien que abastava totes les expressions menys la realista. El contingut del quadre representa, exhibeix, el procés de pintar. Per ells la tela es transforma en la superfície d’acció; la seva manera de pintar és desvergonyida i l’artista hi transmet les seves sensacions amb qualsevol mitjà: pinzells, brotxes, esquitxos, gotes de pintura... La improvisació, el color, la forma que sorgeix casualment i la personalitat de cada artista configuren els elements de la primera avantguarda netament americana. Per la manera de crear en diuen Action painting o Color field painting i en van sorgir tres tendències al voltant de Pollock, de Kooning i Motherwell i de Rothko.

Pollock – Influït per l’automatisme dels surrealistes, Jackson Pollock (1912-1956) inventa el dripping, que consisteix en deixar gotejar la pintura des de pots foradats sobre la tela posada a terra. Sóc més a prop del quadre, deia. També experimenta amb pasta feta de sorra, trossos de vidre i altres materials, utilitzant pals, ganivets i espàtules. Les seves obres reflecteixen els seus orígens de pintor muralista. Pollock és el millor representant de l’anomenada expressió lírica.

Motherwell – La segona tendència de l’expressionisme abstracte, més tradicional i anímica que la de Pollock, va comptar amb Arshile Gorky (1904-1948) d’origen armeni, Franz Kline (1910-1962) i Willem de Kooning (1904-1997) d’origen holandès. Aquest darrer junt amb Robert Motherwell (1915-1991) van ser-ne els més rellevants. Motherwell, influït per Picasso i Matisse feia un tractament del color molt estudiat. Les seves obres reflectien el seu pensament: les lleis de l’art tenen primer un caràcter ètic, després, en segon terme, estètic. És l’autor d’una sèrie, Elegies espanyoles, dedicades a la República espanyola atropellada per Franco.

Rothko – La tercera via de l’expressionisme abstracte té com a representants genuïns Barnett Newman (1905-1970) i Mark Rothko (1903-1970). Practicants del Color field painting, compartien els seus orígens de jueus orientals. Rothko, l’obra del qual és molt coneguda, feia visible l’espai de les seves teles a través del color, sense cap referència a la realitat externa. Les seves obres es composen de franges o blocs rectangulars de contorns borrosos i estan inspirades en les gran extensions dels camps d’Oregon, on Rothko vivia.

L’expressionisme abstracte va ser el primer moviment americà la influència del qual es va notar en els artistes europeus de mitjans del segle XX. L’avantguarda artística havia canviat de seu i la seva influència, de sentit. Ara travessava l’Atlàntic des dels Estats Units cap a Europa.



Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag


Publicat el mes de juny de 2004

L'art a Amèrica

Hopper. Nighthawks. 1942

L’ART A AMÈRICA

La influència de l’art europeu als Estats Units va anar minvant a partir de la Primera Guerra Mundial. No arribaven exposicions, només arribaven artistes buscant refugi i espai on continuar treballant, alguns, com Marcel Duchamp o els escultors Constantin Brancusi i Raymond Duchamp-Villon, a l’empara de mecenes que acabarien essent els grans col·leccionistes d’aquell país.
Els artistes nord-americans van adonar-se dels beneficis d’aquest aïllament i van crear un art amb característiques pròpies que reflectia la situació del país fins i tot després del Divendres Negre de 1929 i la Gran Depressió. Les seves teles mostraven la vida de la gent vulgar, dels pobres, de les minories negres... Sorgiren dos nuclis ben diferenciats: un a Nova York on s’havien refugiat gairebé tots els artistes europeus, i un altre que abastava el sud, l’oest i l’oest mitjà amb pintors amants del paisatge i que tardarien moltes dècades en donar artistes interessants amb l’excepció de Grant Wood (1892-1942), autor de Gòtic americà, una obra que recorda clarament els mestres flamencs.
Edward Hopper (1892.1942) – El més genuí dels pintors d’aquesta època va ser Edward Hopper. Ningú com ell va saber transmetre la soledat de la gran ciutat. Amb una tècnica excel·lent, un domini dels efectes de la llum i de les ombres i uns colors molt encertats, Hopper parla des de les seves teles de la compassió, l’empatia amb la gent normal i vulgar, el seu isolament en bars, restaurants, en els trens, al teatre o al cinema, a les estacions de ferrocarril o a les gasolineres, als hotels. Algú ha dit que la pintura de Hopper era l’equivalent a la literatura de John Dos Passos fins a William Faulkner. El seu és un realisme amb aires europeus que Hopper havia après en la seva estada a París però que va saber expressar amb un estil propi i inconfusible, en un període on també van destacar altres noms com Ben Shahn (1898-1969), un lituà conreador del realisme social que va destacar amb les seves sèries sobre Sacco i Vanzetti, executats després d’un judici poc clar, i la pintora Georgia O’Keeffe (1887-1986), casada amb el fotògraf Alfred Stieglitz, animador dels moviments avantguardistes i propietari d’una galeria d’art. O’Keeffe en els quasi cent anys de la seva existència va rebre la influència de Kandinsky però la seva obra va ser molt personal, gairebé l’única obra abstracta nord-americana abans de 1945.

Mèxic – Amb el fervor revolucionari l’art dels mexicans va superar els nord-americans en dramatisme i monumentalitat. Tres pintors, Orozco, Rivera i Siqueiros van posar en relleu amb el seu expressionisme realista el compromís social de les seves produccions.
José Clemente Orozco (1883-1949) era un crioll manc que sempre estava de molt mal humor. Amb un estil manllevat dels maies i del barroc colonial pintava murals sobre les lluites, les batalles i les victòries, sobre les passions del seu poble. Rivera deia d’ell que era l’artista més gran de Mèxic.
Diego Rivera (1886-1957) era més tranquil que Orozco. Havia estudiat a Madrid i a París. Influenciat pels frescos renaixentistes italians deia que les seves obres havien de tenir un caràcter pedagògic. El govern li encarregà els frescos del Palau Nacional en els quals Rivera hi va reflectir tota la història del seu país. Casat amb Frida Kahlo (1907-1954) a qui va conèixer al Partit Comunista i que esdevindria una de les artistes surrealistes més famoses per les seves obres vinculades a l’art popular, obres que traspuaven tot el sentiment i tot el sofriment de la seva turmentada vida.
David Alfaro Siqueiros (1886-1974) havia estudiat a París i a Barcelona. Propagandista polític, activista, educador del poble, va tenir molts problemes polítics que el van obligar a exiliar-se durant un temps. El 1936 va treballar amb Pollock que després esdevindria un dels grans expressionistes abstractes. Amb Siqueiros, Pollock va aprendre el degoteig de la pintura que el faria famós. Com Orozco i Rivera, l’obra de Siqueiros, patrocinada també pel govern mexicà, es va plasmar en grans murals que van influir tot l’art mexicà posterior.
Aquesta va ser, sens dubte, la millor època de la història de l’art mexicà.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
VV.AA. (1999). El arte del Siglo XX. Madrid. Ed. Debate S.A.

Publicat el mes d'abril de 2004

L'art d'entreguerres. La Nova Objectivitat

Schad. Autoretrat. 1927

L’ART D’ENTREGUERRES

La I Guerra Mundial havia assolat Europa. Guillem II de Prússia havia hagut de deixar pas a la República de Weimar el novembre de 1918. Un grup de pintors, escultors i arquitectes, l’anomenat Novembergruppe, revoltats pel control estatal de l’art i l’arquitectura, pretenia reconstruir el país segons l’exemple revolucionari soviètic de 1917 tot reclamant un altre tipus d’arquitectura i d’urbanisme, acadèmies d’art, tallers públics i museus. No se’n van sortir però al cap de poc temps sorgia la Bauhaus i, en pintura, començava l’anomenada Nova Objectivitat.
Les especulacions estètiques de les avantguardes que havien fet forat – el cubisme, el futurisme, el dadaisme -, tan importants a principis del segle XX van ser abandonades i substituïdes per una onada de realisme des dels primers anys 20, L’abstracció no servia per denunciar la realitat. Amb només quadrats i triangles, taques o ratlles no es podia expressar la pena, el desencís, el dolor dels esguerrats, dels atropellats, dels marginats, dels pobres que havia deixat aquella terrible confrontació. I menys a Alemanya, perdedora i humiliada, d’on van sorgir els artistes de la Nova Objectivitat, nova sobrietat o nova austeritat. Gent que amb un gran sentit del deure davant de la societat, pretenien desemmascarar els mals de l’època de postguerra o la frivolitat dels seus representants, amb la decidida missió d’evitar un altre desastre com el que havien viscut.
Amb les seves pintures expressionistes o caricaturesques reproduïen el frenesí de les grans ciutats, ensenyaven veterans mutilats – com Otto Dix a Carrer Praga, davant una botiga d’ortopèdia – o militars i usurers de coll emmidonat – Georg Grosz a Els pilars de la Societat - les tragèdies de la guerra de trinxeres, els prostíbuls llòbrecs, crims brutals, els ambients que més tard Bertold Brecht utilitzaria en les seves obres per a documentar els motius i les actituds mentals que havien portat al desastre bèl·lic. Els anys 30, amb la industrialització, la crisi econòmica i l’aparició del feixisme van incrementar els temes de la seva denúncia.
Max Beckmann (1884-1950) a La Nit fa una balada a la crueltat humana. Christian Schad (1894-1982) que amb un estil diferent, amb claredat i bellesa gairebé surrealistes, pinta els cossos com objectes, immòbils, també forma part d’aquest grup, el qual, amb l’auge de la fotografia – Man Ray, Ansel Adams – van retratar, mai tan ben dit, el realisme social d’una època que havia d’acabar una altra vegada a bufetades.

Georg Grosz (1893-1959) – Nascut a Berlín va ser soldat del 1914 al 1918 i patí un consell de guerra. Cofundador del grup dadaista de Berlín, perseguit pel seu antimilitarisme el 1920 i acusat, el 1923, d’obscenitat pel seu treball Ecce Homo, és el pintor de la desesperança de la postguerra. Els tipus que pinta es fan populars: homes de negocis, militars, colls durs, papades prominents, cascos de guerra. El seu estil és obscè, de latrina i encén l’ira dels seus enemics que arriben a atemptar contra la seva vida. El 1925 participa a l’exposició de la Nova Objectivitat a Mannheim i el 1929 a la d’Amsterdam. El 1933 emigra als Estats Units i el 1937 al seu país, se li confisquen 385 obres després de l’exposició d’Art Degenerat organitzada pels nazis a Munic. Viu uns anys a Amèrica i mor a Berlín, la ciutat on havia nascut.

Otto Dix (1891-1969) – Amb Grosz són els artistes més destacats d’aquesta època. Nascut a Unterhaus, prop de Gera, també és un veterà de guerra, però un veterà condecorat i també exposa a Mannheim. Dix és un nihilista que expressa la devastació, la ruïna, l’horror amb una profunda ironia, una precisió hiperrealista i una composició coherent. La influència futurista es veu en les seves figures allargades, de gestos eloqüents. Li van confiscar 200 obres que, després d’acusar-lo de participar en l’atemptat contra Hitler el 1939 a Munic, van ser cremades. Va morir a Singen.

La persecució – L’arribada dels nazis al poder va suposar l’escombrada definitiva de tots aquests pintors amb les seves obres i els seus anhels. L’exposició que van muntar a Munic els nacionalsocialistes el 1937 amb el nom d’Art Degenerat, per mostrar allò que, segons ells, no s’havia d’haver pintat mai, es va fer per avergonyir els pintors, la majoria dels quals va emigrar. Les obres que no van ser destruïdes van ser venudes a l’estranger. Va ser un altre desastre de la guerra.


Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen

Publicat el mes de febrer de 2004

De Stijl

Mondrian. Broadway boogie woogie. 1942-43

DE STIJL. El Neoplasticisme holandés

Des de mitjans del segle XIX l’art europeu havia iniciat el camí que el portaria cap a l’abstracció, és a dir, a deslligar-se de la naturalesa i dels seus models. A les primeres dècades del segle XX, els cubistes a París, els futuristes a Itàlia, els expressionistes alemanys, els dadaistes des de Zuric, els suprematistes i els constructivistes russos, Kandinsky, buscaven amb afany aquest camí, amb l’excepció dels surrealistes que perseguien altres objectius.
A Holanda, país on imperava l’esperit burgès barrejat amb unes ments ordenades i constructores, orgulloses d’haver guanyat la terra al mar i amb una forta formació religiosa, terra dels calvinistes i dels iconoclastes però també amb la tradició de Rembrandt, Vermer de Delft i tants d’altres, són capaços d’afegir-se a la recerca de l’abstracció amb un art propi, definitiu, que els situa amb mèrits propis en la història de l’art contemporani.
Van ser Piet Mondrian i Theo van Doesburg els que van fundar, el 1917, la revista De Stijl, al voltant de la qual s’hi afegiren, entre altres, Bart van der Leck, l’hongarès Vilmos Huszár, i el pintor i escultor belga Georges Vantongerloo. Una de les seves proclames deia que l’art era una estació de pas cap a l’arquitectura, per això no van tardar en afegir-se al grup els arquitectes J.J.P. Oud, Cornelis van Eesteren i altres.
Van Doesburg era un home molt actiu i de múltiples aptituds, dignes d’un artista del Renaixement, capaç de passar a la literatura, de fer poesia, de convertir-se en escultor i en arquitecte. Atret per la simpatia que el nou moviment havia despertat a la Bauhaus de Weimar, s’hi va traslladar com a professor l’any 1920 i ho va ser fins el 1923 quan va plegar després d’esverar-els el galliner amb les seves crítiques al romanticisme de l’escola.

Piet Mondrian – L’aportació essencial a De Stijl és la de Mondrian. Pieter Cornelis Mondriaan neix a Amersfoort, prop d’Utrecht, el 7 de març de 1872. El 1906 pinta amb l’estil dels fauves, després conrea el puntillisme durant el 1908 i el 1909, any en que s’apunta a la Societat Teosòfica que marcaria profundament el seu capteniment durant tota la seva vida. El 1911 veu a Amsterdam l’exposició de Braque i Picasso i decideix traslladar-se a París on inicia un estil abstracte independent. El 1912 escurça el seu nom i Piet Mondrian comença a ser un gran pintor. Amb la I Guerra Mundial engegada visita el seu pare, malalt a Holanda i es veu impedit de tornar a París.
Des de casa seva posa les bases al Neoplasticisme amb l’objectiu utòpic de trobar la pau, l’harmonia, l’equilibri a través de la disciplina; de construir per a l’home del futur un món harmònic, en aquells moments tan trasbalsat. Les seves obres busquen aquest equilibri amb línies verticals i horitzontals; l’abstracció geomètrica es limita al rectangle. Els colors que utilitza són només els primaris: blau, vermell i groc i els no-colors: blanc, negre i gris. Els quadres volen ser un avantprojecte arquitectònic d’aquest món millor, on els no-colors corresponen a l’espai i els colors als materials.
La proposta és crear un art pur, compost d’elements purs, un ordre creat per l’home en contraposició a l’ordre imposat per la naturalesa, ple de corbes i línies recargolades de les formes de la pintura naturalista, feina que, deia, ja feia abastament la fotografia.
El juliol de 1919 retorna a París on encapçalaria anys més tard, el 1932, el moviment Abstraction-Création, fins que la II Guerra Mundial l’obligaria a refugiar-se a Nova York. Mondrian, apassionat ballarí de jazz, encara ampliaria la seva cerca creant mosaics coloristes, fins a la seva mort a aquella ciutat l’1 de febrer de 1944.
Mondrian havia escrit: Tota expressió d’art té les seves lleis que concorden amb la llei principal de l’art i de la vida: l’equilibri. Les seves pintures n’eren una mostra evident.

Bibliografia:
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed. d’Art d’Albert Skira

Publicat el mes de desembre de 2003

La Bauhaus escola d'arquitectura

LA BAUHAUS ESCOLA D'ARQUITECTURA

Després de la destitució, per comunista, del segon director de la Bauhaus, Hannes Meyer, i de les protestes de la premsa d’esquerres i dels estudiants aquests van decidir fer una vaga per exigir la continuïtat de la línia d’ensenyament de Meyer. La situació era tibant i les autoritats municipals amb l’alcalde Fritz Hesse al davant van decidir donar la direcció de l’escola a l’agost de 1930 a Mies van der Rohe (1886-1969), arquitecte prestigiós, innovador i radical a qui el govern havia encarregat la construcció del pavelló alemany a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.
Van der Rohe era un home d’un físic potent, amb un cap molt gros que li donava l’aire autoritari que l’escola, a criteri d’alguns, necessitava. I no els va defraudar. Va començar el seu mandat amb una provocació: va expulsar tots els estudiants revoltats, va derogar els estatuts i en va fer uns de nous. Tothom va haver de ser readmès i ningú va tenir dret a l’habitatge de l’escola. Tot el poder era seu. El Consell de Mestres va deixar d’escoltar els estudiants i es va prohibir qualsevol activitat política. També es va prohibir fumar.
Amb l’arquitectura com a centre de tots els estudis, la formació es va reduir a sis semestres i l’assignatura s’ensenyava a tres nivells. En el primer s’aprenien els coneixements tècnics fonamentals: la legislació relativa a la construcció, estàtica, calefacció i ventilació, materials, matemàtica i física. El segon nivell l’ensenyava l’arquitecte Ludwig Hilberseimer (1885-1967) i tractava els problemes teòrics de la construcció de colònies. El darrer nivell s’estudiava al voltant de van der Rohe, exigent amb la fusió harmònica dels materials, la proporció i l’espai.

La colònia Junkers – L’escola no va tenir cap encàrrec important però un dels treballs més impressionants d’aquella època va ser el projecte d’una colònia fictícia per a l’empresa Junkers. Un equip de set persones sota la direcció d’Hilberseimer va projectar una colònia per 20.000 persones, orientada d’est a oest per aprofitar la llum i que comprenia camps de futbol, piscina, piscina coberta, cafeteria i camps de tenis. Els habitants viurien en comunes i els solters en residències. Tenia clubs, jardins d’infància, guarderies a prop dels habitatges i un hospital. Les escoles i internats se situaven en un parc. El tràfic es desviava en circumval·lacions i es definien grans zones de vianants. Tot plegat per fer la vida més agradable i a la gent més feliç. Una utopia en el més pur estil de la Bauhaus.

La fi – Van der Rohe va implantar el taller de publicitat i el de fotografia, però les dificultats econòmiques persistien tot i l’explotació de les patents dels dissenys dels alumnes. Les dificultats polítiques es van intensificar amb l’aparició de Hitler. En les eleccions de l’octubre de 1931 a Dessau els nacionalsocialistes guanyaven 19 dels 36 escons a l’ajuntament i a l’agost de 1932 només l’alcalde Hesse i quatre regidors comunistes van votar contra la resolució nazi de tancament de la Bauhaus. Ni els socialdemòcrates els van fer costat per la por de perdre vots.
Mies va intentar obrir la Bauhaus a Berlín com escola privada amb el compromís que l’ajuntament de Dessau tenia de continuar pagant el sou als professors contractats però aquest compromís va ser revocat i el 19 de juliol de 1933 Van der Rohe i els mestres van decidir tancar definitivament.
La Bauhaus va ser l’escola de disseny i arquitectura més important del món. En les diferents etapes marcades pels tres directors, Gropius, Meyer i van der Rohe, la Bauhaus va endegar una nova manera de concebre el disseny dels objectes quotidians i de l’arquitectura, dirigit a fer les coses més assequibles, més agradables, més racionals. La seva influència encara és evident al cap dels anys. Alguns dels mobles dissenyats per l’escola conserven el seu aire innovador, com la butaca de tubs de Marcel Breuer o la Barcelona del mateix Mies. També va representar una nova manera d’ensenyar les arts i els oficis generats al voltant de la construcció. Les dificultats econòmiques i polítiques - aquestes de difícil solució - van impedir que el projecte iniciat a Weimar tingués continuïtat després de l’etapa de Dessau on havia assolit els seus objectius pedagògics. Les seves realitzacions i la nòmina de mestres que hi van col·laborar han fet que la Bauhaus ocupi un lloc a la història de la creació artística.


Bibliografia

Droste Magdalena/Bauhaus archiv, Bauhaus 1919-1933, 2002. Berlín. Taschen GmbH

http://www.bauhaus.de/


Publicat el mes d'octubre de 2003

La Bauhaus escola de disseny

LA BAUHAUS, ESCOLA DE DISSENY

La ciutat de Weimar a Alemanya, era la capital de la República després de la Primera Guerra Mundial. Ho va ser des del 1918 fins el 1933, un període de convulsions polítiques que va acabar amb l’arribada de Hitler al poder.

Una de les iniciatives artístiques més importants d’aquella època va ser la creació, el 1919, de la Bauhaus Estatal de Weimar, escola sorgida de la fusió de la d’Arts i Oficis i l’Escola Superior d’Art sota l’impuls de Walter Gropius. La Bauhaus va viure al llarg dels anys tot tipus d’entrebancs, polítics i econòmics, canvis de direcció, canvis d’orientació: d’escola de disseny a escola d’arquitectura, canvis d’ubicació: de Weimar a Dessau i a Berlín on el 1933 va desaparèixer perseguida pels nacionalsocialistes. Però les seves produccions han marcat una època.

Walter Gropius (1883-1969) – Arquitecte berlinès, va ser l’impulsor i l’ànima d’un nou tipus d’ensenyament que pretenia ajuntar artistes i artesans per aixecar junts la construcció del futur. El 21 de març de 1919 Gropius inaugurava l’escola amb 150 alumnes, la meitat dels quals eres dones. En el manifest fundacional declarava que la meta final de tota activitat artística és la construcció. L’escola tenia tallers de ceràmica, taller tèxtil, del metall, de mobles, de pintura en vidre i pintura mural, d’escultura i talla, d’enquadernació i d’impremta. Per falta de recursos no hi havia taller d’arquitectura però aquesta llacuna la cobria Walter Gropius amb el seu estudi privat.

Gropius havia dit: A Weimar hi posaré la primera pedra d’una república humanista i per aconseguir-ho va contractar els millors professors de cada activitat com Paul Klee, Vasily Kandinsky, Oskar Schlemmer o Lászlo Moholy-Nagy entre molts d’altres. Un dels més influents va ser Johannes Itten, responsable dels plans d’estudi. Itten era un personatge curiós. Havia dissenyat l’uniforme de l’escola que ell mateix vestia sempre i tenia com a divisa: el joc serà festa, la festa serà treball i el treball serà joc. Va ser ell qui va idear el curs preparatori que servia per a seleccionar els candidats a aprenents –als alumnes els deien aprenents i els professors, mestres -. El curs preparatori durava mig any i s’hi impartien tres matèries: l’esbós de la natura i la matèria, l’anàlisi de vells mestres i el dibuix de nu.

El teatre va ser una activitat important de la Bauhaus amb produccions que reflectien l’esperit trencador que es respirava a l’escola, la qual s’anava consolidant com a símbol de modernitat mentre s’intensificaven els atacs dels polítics conservadors que mai havien vist amb bons ulls aquell intent tan innovador que tatxaven de bolxevic i esquerranós. En les eleccions del 10 de febrer de 1924 els conservadors van guanyar el poder i van tancar l’escola.

La Bauhaus a Dessau – El prestigi adquirit va fer que una munió de ciutats s’interessessin per emportar-se l’escola. Va ser Dessau, amb majoria socialdemòcrata i amb un alcalde, Fritz Hesse, decidit a jugar fort al seu favor, on la Bauhaus es va instal·lar. La conca industrial tenia empreses tan importants com la Junkers d’avions i màquines o la IGFarben de pintures, i d’altres que contribuïen econòmicament al seu manteniment.

Malgrat tot, les dificultats econòmiques eren enormes. La producció dels tallers era minsa. Gropius va haver de demanar una rebaixa del 10% del sou dels mestres el 1926, per la impossibilitat d’obtenir més subvenció de l’ajuntament. El Febrer del 1928, davant la sorpresa de tothom, Walter Gropius va dimitir i va proposar com a successor Hannes Meyer (1889-1954) un suís amb qui havia tingut força discrepàncies però que es va revelar com un director excepcional. L’escola va tornar a agafar el tremp de les bones organitzacions. Meyer va reestructurar els plans d’estudi, va ampliar el període d’instrucció bàsica, va fer que els aprenents rebessin formació artística i tècnica alhora, que s’admetessin alumnes menys dotats – error que va haver de corregir limitant-ne el nombre a 150 -, va incrementar la producció dels tallers i per primera vegada l’escola va tenir taller d’arquitectura, el taller més important i que, segons la idea inicial de Gropius, era el que donava sentit a totes les altres activitats.

De l’època de Dessau n’és l’edifici de l’escola, la casa taller pels estudiants, les cases dels mestres i la Colònia Törten, un barri obrer on tot estava pensat per fer la vida dels treballadors més agradable i que, com tota la producció de la Bauhaus, va trencar motlles per la seva funcionalitat i senzillesa. L’etapa de Meyer, tot i no ser massa coneguda va ser la més brillant de la Bauhaus que continuava amb el teatre i afegia en el seu programa les lliçons de pintura lliure de Klee i Kandinsky. Però la felicitat no podia durar gaire. A l’Agost de 1930, Meyer va ser destituït per l’ajuntament acusat de comunista. Les mobilitzacions d’estudiants i de la premsa d’esquerres i la dimissió d’alguns professors, davant la postura inflexible de les autoritats municipals, van tornar a deixar l’escola a la corda fluixa.


Bibliografia

Droste Magdalena/Bauhaus archiv, Bauhaus 1919-1933, 2002. Berlín. Taschen GmbH

http://www.bauhaus.de/


Publicat el mes de setembre de 2003

Els russos i l'art abstracte

Kandinsky. Improvisació XIX. 1911

ELS RUSSOS I L’ART ABSTRACTE

De l’art abstracte n’és més fàcil dir el que no és que el que és: no és un art que imiti la naturalesa ni que representi els objectes ni que retrati les persones. Segons els seus creadors, l’art abstracte, la pintura abstracta, és la pintura de la forma pura i del color pur.

Al voltant de 1910 i sense que ningú ho determinés, en el món de la creació artística van sorgir diferents nuclis dispersos on es covava més o menys la mateixa idea: l’abandó de la figuració en l’art. A Moscú, Mijail Larionov va inventar un estil, el lucisme, que altres derivarien cap al suprematisme i després al constructivisme. A Munic, Vasili Kandinsky des del grup Der Blaue Reiter donaria el nom d’art abstracte a les seves obres, sense estar massa convençut de que el nou estil no s’hagués hagut de dir art concret o com més tard diria l’historiador Gombrich, art no-figuratiu o art no-objectiu. També a París Francisek Kupka i Robert Delaunay, des del cubisme òrfic van arribar a l’abstracció. I a Amsterdam, Piet Mondrian i Theo van Doesburg des de De Stijl, també s’hi apuntarien. Sorprèn la diversitat d’orígens, gairebé tots allunyats de París, com també la influència i la nombrosa aportació d’artistes russos, insuflats en aquell temps per afanys prerevolucionaris.

Moscú – Mijail Larionov va ser el fundador del lucisme o rayonnisme – del francès rayonner, radiar, irradiar – un estil on els colors prenien forma de raigs i omplien les teles. El van seguir la seva dona Natàlia Goncharova i qui l’hauria de superar en fama, enginy i audàcia, Kasimir Malévich. Malévich va ser el pare del suprematisme, la supremacia de la sensació pura, un estil que només utilitzava formes geomètriques. El 1913 va presentar el seu famós Quadrat negre sobre fons blanc, una tela on només hi ha el que indica el títol. Quatre anys més tard va pintar el Quadrat blanc sobre fons blanc, paradigmes de l’objectiu d’alliberar l’art de la càrrega que suposa l’objecte.

A Malévich el van seguir Alexander Rodchenko que més tard seria un fotògraf de fama, Vladimir Tatlin, autor del conegut projecte de Monument a la Tercera Internacional i El Lissitzky els quals, superat el suprematisme de Malévich, inventen el constructivisme, un art més tècnic i orientat a la tecnologia i a la futurologia, amb obres fetes amb vidre, formigó, fusta o metall i amb una clara preocupació per l’estructuració de l’espai en l’obra d’art. D’aquí la seva influència en l’arquitectura i en la futura Bauhaus.

El constructivisme era un estil revolucionari que a través de la puresa de les formes volia anunciar una nova consciència de classe. El Lissitzky era amic dels directors de cinema Meyerhold, executat el 1940, Tairov i Eisenstein, les pel·lícules del qual van ser prohibides, i de Maiakovsky el poeta que es va suïcidar el 1930. L’atmosfera revolucionària de l’octubre de 1917 es va anar girant en contra dels artistes revolucionaris des de que Lenin establís, el 1921, la Nova Política Econòmica o, més endavant quan el 1932 Stalin va entronitzar la producció artística encaminada a enaltir donzelles heroiques, supersoldats i nobles i sacrificats obrers: el realisme socialista. En l’exposició 15 anys d’art soviètic d’aquell mateix any, les obres de Malévich van ser exhibides en una sala a part com a escarni pel seu art subversiu i revolucionari.

Vasili Kandinsky – Va néixer a Moscú el 1866. Va estudiar Dret i en donava classes a la Universitat de Moscú fins el 1896 que decideix dedicar-se a la pintura i es trasllada a Munic per aprendre’n. El 1909 era president de l’Associació de Nous Artistes i el 1911 funda, amb Franz Marc el grup expressionista Der Blaue Reiter (El genet blau). El 1913 va pintar les primeres aquarel·les abstractes que va datar amb l’any 1910. Això dóna una idea de la lluita que hi havia per adjudicar-se el títol d’inventor d’aquest estil.

Quan esclata la guerra, el 1914, torna a Moscú. Després de la revolució bolxevic és professor dels Tallers Estatals d’Art i co-fundador de l’Acadèmia de Ciències Artístiques de Moscú. Les relacions amb els constructivistes no són gaire còmodes. El 1922 accepta l’oferiment de la Bauhaus per fer-hi de professor i torna a Alemanya. El 1933 quan els nazis clausuren aquesta escola es trasllada a França, a Neuilly-sur-Seine. Hi mor el 1944.

Kandinsky tenia el seu propi estil i no utilitzava les figures geomètriques ni les composicions tecnològiques. La seva abstracció es basava en taques de color i en formes a les que havia arribat després d’anys d’investigació. És coneguda l’anècdota d’un capvespre que Kandinsky, en arribar al seu estudi va quedar meravellat per les formes i el color d’un quadre del qual no en podia reconèixer el tema. Es va adonar que era una pintura seva repenjada per un dels costats, mig capgirada i que la llum només en deixava veure trossos. Va descobrir que, per emocionar, per agradar l’espectador, una obra no calia que fos figurativa. L’art podia ser abstracte.

Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed.d’Art d’Albert Skira
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
Biblioteca de consulta Larousse. Diccionario de Arte. RBA Promociones Editoriales S.L. Barcelona. 2003

Publicat el mes de juny de 2003

Dalí

Dalí. L'ase podrit

SALVADOR DALI.

Salvador Dalí és una de les personalitats artístiques de més projecció internacional de les que ha donat el nostre país. Dotat d’una apassionada afecció pel dibuix i la pintura que practica des de ben jove, descobreix els impressionistes, s’interessa per l’art pompier, per Fortuny i Urgell, pels puntillistes i pels cubistes fins a trobar en la colla surrealista el recer on encaixar les seves idees personals i innovadores, sense haver-se de sotmetre a cap imposició externa. El surrealisme i Dalí es van donar nom mútuament fins als voltants dels anys quaranta quan la fama adquirida pel pintor, sobre tot als Estats Units, li va permetre prosseguir la seva trajectòria artística amb un retorn al classicisme, amb unes obres que mai van poder desprendre’s del seu segell personal ni en els seus temes, ni en els seus paisatges ni de la seva finor acadèmica. Dalí era un home d’uns coneixements vastíssims del món de l’art i de la seva història i que va merèixer el reconeixement oficial de la seva obra. Rebut pels mandataris de l’època, Franco, Joan XXIII, els Reis d’Espanya, Dalí va ser condecorat, entre altres, per la seva ciutat amb la Medalla d’Or de Figueres, pel seu país amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, per l’estat espanyol amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Gran Creu de l’Orde de Carles III, la més alta de les condecoracions espanyoles, i nomenat membre estranger de l’Acadèmia de les Belles Arts de França. Tot això entre els escarafalls dels seus antics companys surrealistes i d’una munió de veus que posaven el crit al cel culpant-lo d’aprofitar-se de la publicitat de les seves extravagàncies personals. Dalí es podia presentar a la Sorbona amb un Rolls Royce de color blanc farcit de col-i-flors o passejar-se pel mercat de Figueres amb un elefant pintat de color rosa. Salvador Dalí mai no va passar desapercebut.

Però Dalí era, això ja no ho dubta ningú, un gran artista. Josep Pla diu que la seva personalitat va fonamentar-se en quatre elements, el primer dels quals va ser la sort que va tenir a l’escola en trobar-se Juan Núñez Fernández, gravador i mestre de dibuix, l’única assignatura que li interessava. Núñez li va donar classes a l’Institut, a l’Escola Municipal d’Arts de Figueres i a domicili i va encarrilar, amb l’aquiescència del pare del noi, una vocació que havia de ser definitiva. El segon element que, segons Pla, el va marcar va ser el cel de l’Empordà, present en l’obra del pintor amb la seva puresa i lluminositat després de les escombrades de la tramuntana. El tercer element va ser la descoberta de l’obra de Sigmund Freud amb la que es va identificar plenament, coincidint amb la colla de Breton, Ernst, Magritte, els surrealistes. Finalment el quart element va ser, segons Pla, la senyora Gala amb la qual va equilibrar la seva vitalitat creadora, gràcies a que, ho diu l’escriptor, les dones fan dormir, tranquil·litzen, són positives i tendeixen a la seguretat.

Una vida moguda – Salvador Dalí va néixer l’11 de Maig de 1904. Fill del notari de Figueres la seva infantesa es va repartir entre aquella ciutat i Cadaqués. Als sis anys vaig pretendre ser cuiner; a set, la meva ambició fou ésser Napoleó. Des de llavors les meves pretensions no han fet més que augmentar. Als quinze anys ja feia col·laboracions literàries a la revista Stadium. Als disset el seu pare el va enviar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando a Madrid on és coneguda la seva amistat amb Federico Garcia Lorca, Luis Buñuel i Eugenio Montes. Però la seva estada va ser molt tumultuosa i en va ser expulsat tot un any per incitar els seus companys a la rebel·lió contra l’autoritat dels professors. Les seves inclinacions anarquistes fan que el detinguin 35 dies a Girona i a Figueres. A l’octubre de 1926 és expulsat definitivament de l’Escuela.

L’any anterior, el 1925, havia fet la primera exposició a la Galeria Dalmau de Barcelona on desperta l’interès de Picasso i Miró i descobreix, gràcies al senyor Dalmau, La Révolution surréaliste. El Cistell del pa, exposat l’any següent li comença a donar nom així com la participació com a figurinista i decorador a la Mariana Pineda de Lorca, amb Margarida Xirgu al Teatre Goya. El 1928 amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà publiquen el Manifest Groc, manifest on denuncien, entre altres coses, la manca absoluta de joventut dels nostres joves o la por als nous esdeveniments, a les paraules i al risc del ridícul. El 1929 en el seu segon viatge a Paris per a col·laborar a Le Chien andalou de Buñuel, Miró l’introdueix en el grup dels surrealistes, en una visita dels quals a Cadaqués, s’enamora d’Helena (Gala) la dona de Paul Éluard de qui ja no se separaria mai més.

Aquesta unió i l’exposició d’una litografia del Sagrat Cor on havia escrit: De vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare, van fer enfurismar el seu pare a qui no tornaria a veure fins al cap de dinou anys.

Va comprar la barraca de pescadors de la Lídia Noguer a Portlligat i amb la companyia de Gala, model, musa i consellera, va seguir treballant. El vescomte Charles de Noailles va ser un bon comprador i, sense dificultats econòmiques, el 1930, a la primera exposició surrealista als Estats Units hi va presentar 10 obres. No era la primera vegada que exposava a Nordamèrica on de mica en mica el seu nom s’anava fent un lloc entre un públic que l’aplaudia quan deia allò de l’única diferència entre jo i un boig és que jo no sóc boig.

El mètode paranoico-crític – A Salvador Dalí li agradava escriure. Des de la seva adolescència va escriure articles, comentaris, crítiques, manifestos, guions de cine, catàlegs, novel.les i la seva biografia The secret life of Salvador Dalí. A la revista Le Surréalisme au Service de la Révolution, l’any 1930 hi va escriure un article titulat L’Âne pourri, a Gala Éluard on exposava la influència que - segons ell - tenia la paranoia en el procés creatiu. Va ser el fonament del mètode paranoico-crític, tan aplaudit pels camarades francesos per la coincidència amb les seves idees sobre l’escriptura automàtica i la representació dels somnis, pilars del moviment surrealista. El mateix Dalí el resumia dient que: era el mètode espontani de coneixement irracional, basat en la interpretació crítico-interpretativa dels fenòmens delirants. Més endavant va dir que moltes d’aquestes idees li van ser inspirades per la Lídia de Cadaqués, la dona que es creia retratada per Eugeni d’Ors a La Ben Plantada. Dalí, que era molt espavilat, va predicar i explicar el seu mètode durant molts anys, al cap dels quals, el 1969, es va sincerar al ser convidat a la Conférence du Stage dels advocats del tribunal de París, a un judici fictici on es tractava de saber si podria ser demandat per difamació un periodista que hagués pretès que la paranoia de Dalí era fingida. Allà els va dir: la justificació més positiva de la meva personalitat és, precisament, la invenció del famós mètode paranoico-crític que data de fa més de trenta-cinc anys, i que encara no sé que és. Però una cosa és absolutament certa: i és que amb el mètode paranoico-crític he guanyat tots els diners que tinc.

L’etapa surrealista – L’any 1933 a la Julien Levy Gallery de Nova York, exposa La persistència de la memòria el quadre dels rellotges tous, pintat dos anys abans, que entusiasmà els nord-americans. La seva fama li permet ser ben rebut a una i altra banda de l’Atlàntic. Dalí treballa obsessionat per la finor acadèmica que reflecteixen les seves pintures que, a la vegada, recullen temes que es repeteixen i que seran una constant en la seva obra: l’Àngelus de Millet, les crosses, les visions dobles, el cel de l’Empordà, Gala, cossos i objectes tous o les formigues, el rinoceró, els elefants de potes fràgils, la Venus dels calaixos o la puntaire de Vermeer.

Tot i les diferències amb els surrealistes degudes a les manifestacions de Dalí favorables a Hitler, participa a l’exposició d’objectes surrealistes amb el Monument a Kant i La Jaqueta afrodisíaca, l’any 1936, el mateix que exposa Construcció tova amb mongetes bullides. Premonició de la guerra civil. Assassinat Lorca es refugia temporalment a Itàlia on aprofundeix els seus coneixements del Renaixement italià i de l’obra arquitectònica de Palladio.

El 1938 coneix personalment Sigmund Freud a Londres gràcies a la intervenció d’Stefan Zweig. A París col·labora amb Coco Chanel en els Ballets de Montecarlo i el 1939, amb música de Wagner presenta el Ballet Paranoic al Metropolitan Opera House de Nova York. S’instal·la amb Gala a Arcachon i Franco guanya la guerra. Curiosament és en aquest moment quan Dalí abandona el surrealisme. La pressió dels nazis el fa abandonar França per instal·lar-se als Estats Units, a Virgínia. El bitllet d’anada – diuen – li va pagar Picasso.

L’etapa surrealista de Dalí va ser-li un trampolí per deixar constància del seu geni arreu on exposava o conferenciava. Val a dir també que el moviment va trobar en ell un missioner de primer ordre, sense el qual el surrealisme hauria tingut un altre ressò, segurament més restringit, tot i que continuaria figurant en la història de l’art contemporani per les qualitats intrínseques que els altres, Ernst, Magritte, Arp, Miró, etc. li havien aportat.

Del 1940 al 1948 Salvador Dalí i Gala viuen als Estats Units. L’habilitat de Gala en establir, mantenir i reforçar contactes personals i el prestigi del pintor que explota les seves excentricitats – el seu bigoti n’és la més immediata – els proporciona un temps molt fructífer tant econòmicament com socialment. Tota la gent de diners vol ser retratada per Dalí. És en aquesta època que Breton el moteja com a Avida Dollars, paraules formades amb les mateixes lletres que Salvador Dalí.

La seva pintura segueix un camí solitari, únic, determinada pel domini de la tècnica, l’habilitat en el dibuix i per la desbordant imaginació dels seus temes que canvien les imatges toves i irreals de l’època surrealista per imatges reals, clàssiques, al servei de la idea de l’autor i gairebé sempre situades en un paisatge empordanès, de cel clar i platja assolellada, decorat que no abandona ni quan, a rel de la bomba d’Hiroshima, enceta la seva etapa atòmica o nuclear.

El seu discurs, els seus escrits, conferències, entrevistes, són volgudament burxadores, amb ganes d’espaterrar, amb sentit de l’humor i sempre amb una certa mala bava que Alain Jouffroy denuncia el 1956 a la revista Arts en un article titulat Dalí assassinarà l’art modern?: Tot el que diu, fa i gairebé tot el que pinta Salvador Dalí té, si més no, el mèrit de molestar, torbar i irritar tots aquells que pensen que l’art modern té les seves lleis, els seus límits... Dalí és seriós, profundament seriós i la intel·ligència d’absolut primer ordre que el 1936 li va reconèixer André Breton s’ha posat, en ell, al servei d’una activitat destructora a costa del prestigi de l’art modern.

Dalí va seguir sol i enfrontat a tothom, no tant per la seva pintura com per la fatxanderia amb que gosava exhibir-se. El fotògraf Philippe Halsman, amb qui va col·laborar, deia que Dalí era massa intel·ligent per a subestimar el poder de la publicitat.

El retorn – Després d’aquesta fructífera etapa americana que el va portar a col·laborar en pel·lícules, obres de teatre, ballets i en la creació de joies, torna a Portlligat el 1948 on es retroba amb el seu pare després de dinou anys d’allunyament i des d’on organitza les seves activitats que, com sempre, abasten molts àmbits i amb molt ressò: l’any 1950 al Teatre Maria Guerrero de Madrid hom presenta un Don Juan Tenorio amb decorats i vestuari de Dalí; a Nova York presenta les famoses Madones de Portlligat; l’any següent amb Gala i Christian Dior es disfressen de gegants de set metres d’alçada a Venècia; el 1955 a la Sorbona explica els Aspectes fenomenològics del mètode paranoic-crític. L’any següent és rebut al Pardo per Franco.

Qui sap si en una nova estratègia publicitària, possiblement planejada per Gala, Dalí declara públicament la seva reconversió al catolicisme i per deixar-ne constància es casa amb Gala en una esglesiola de les Gavarres el 8 d’Agost de 1958. Ho comenta amb ironia:... jo no m’he divorciat com tothom, si no al contrari, m’he recasat amb la meva pròpia dona, aquest cop en el sí de l’Església catòlica i romana, tan aviat com el primer poeta de França – Paul Éluard – que també era el primer marit de Gala, ens facilita l’afer morint-se.

L’arravatament místic, arrodonit el 1959 amb la visita al Papa Joan XXIII, es reflecteix en els temes de les seves pintures. Ja havia començat amb les magnífiques Madones de Portlligat (1950), amb el Crist de Sant Joan de la Creu (1951), la Crucifixió (Corpus hypercubus) (1954), L’últim sopar (1955), Santa Helena a Portlligat (1956), Jaume el Major (1957), La Verge de Guadalupe (1959), tots quadres monumentals que amb El somni de Colom (1958-1959), La batalla de Tetuan (1962), L’estació de Perpinyà (1962) i La pesca de la tonyina (1966-1967) formen part de l’obra pictòrica més significativa d’aquesta tercera etapa del pintor. Pintures de grans dimensions, la més gran de les quals, de quatre metres d’alçada per cinc de llargada, té també el títol més llarg: Salvador Dalí en l’acte de pintar Gala en l’apoteosi del dòlar, en la qual es pot percebre també a l’esquerra Marcel Duchamp disfressat de Lluís XIV, darrera una cortina d’estil Vermeer que no és sinó el rostre invisible encara que monumental de l’Hermes de Praxíteles. (1965).

A les dècades següents Dalí no afluixa en la seva activitat creadora ni abandona el seu tarannà exhibicionista. S’apassiona per l’holografia, inventa la pintura hiperestereoscòpica, rep honors i medalles de tothom i el 28 de Setembre de 1974 inaugura el Teatre Museu de Figueres. Dos anys abans havia anunciat la donació de totes les seves obres a l’Estat espanyol. El 1982, l’any de la inauguració del Museu Dalí de Sant Petersburg (Florida), mor Gala i Dalí comença una decadència física que no pot sostreure a l’exhibisionisme que l’ha acompanyat tota la vida. Tothom veu, amb una certa tendresa, com amb la vivor d’aquells ulls i l’hirsutisme postís d’un bigoti famós, aquell home malda per aferrar-se a un món on durant 85 anys, amb les seves genialitats, s’havia pogut riure del mort i de qui el vetlla.

Salador Dalí va morir a Figueres el 23 de Gener de 1989.

Havia dit: Considero – i en aquest punt estic d’acord amb André Breton – que sóc un pintor ex-surrealista. I considero que una de les coses més subversives, i, al mateix temps més ineluctables que pot passar a un pintor ex-surrealista, són dues: primerament, haver-se tornat místic, i en segon lloc, saber pintar. Dalí en sabia. Molt.

Bibliografia
Pla, J. Obra completa. Volum XXIX. Homenots. Quarta sèrie. Barcelona 1985. Edicions Destino.
Gómez de Liaño, I. Dalí. Barcelona 1983. Edicions Polígrafa S.A.
Catàleg exposició 400 obres de Salvador Dalí de 1914 a 1983. Generalitqat de Catalunya. Ministerio de Cultura. Obra Cultural de la Caixa de Pensions

Publicat els mesos de febrer, març i abril de 2003

Els surrealistes

Magritte. La condició humana. 1933

ELS SURREALISTES.

El moviment surrealista va ser una aventura col·lectiva inspirada per escriptors, André Breton, Louis Aragon, Paul Eluard i altres, amb la finalitat de transformar el món i canviar la vida. Amb l’esperit revolucionari que van mantenir tots els anys de la seva lluita fins que la Segona Guerra mundial la va interrompre, no van parar de criticar i atacar l’ordre social establert, el poder polític, l’eclesiàstic, els moviments antirevolucionaris, la repressió sexual..., i ho feien impulsats pel que ells qualificaven d’amor anàrquic per la llibertat juntament amb el rebuig total a les regles de qualsevol col·lectiu.
Les seves idees les exposaven en revistes en les que hi participaven tots i que van ser l’altaveu del seu pensament avalotador. André Breton va ser-ne l’ànima de totes elles, des de Littérature el 1919 on hi plasmaven les idees manllevades dels dadaistes, seguida de La Révolution Surréaliste (1924-1929), qualificada per ells mateixos com la revista més escandalosa del món. La seguí Le Surréalisme A.S.D.L.R.(que volia dir Au Service De La Révolution) de vida breu, del 1930 al 1932, succeïda per Minotaure, la més ben presentada, editada per Albert Skira des del 1933 al 1939. A l’exili, als Estats Units, Breton va publicar tres números de VVV que la fredor dels americans va fer plegar amb dificultats econòmiques.
L’audàcia dels surrealistes els feia apuntar-se a totes les causes perdudes. Feien campanyes a favor de la República espanyola, contra els nazis, a favor de les dones condemnades a mort, com les germanes Papin, Germaine Berton o Violette Nozières, condemnada per haver mort el seu pare que n’abusava. Escrivien cartes a tothom. Al Papa li deien: El confessional no ets pas tu, oh Papa, som nosaltres. Al Dalai Lama: Gran Lama, dóna’ns, envia’ns la teva llum!. A Paul Claudel, ambaixador de França al Japó: No es pot ser ambaixador de França i poeta.

El mètode – Per assolir aquest canvi intel·lectual havien ideat dos instruments: l’escriptura automàtica i l’exploració dels somnis. L’escriptura automàtica consistia en escriure el pensament tal com raja, sense les barreres del raonament, garantint-ne, deien, l’espontaneïtat.
De Freud n'havien après que el subconscient es manifesta si no té l’opressió de la raó, l’inconscient es revela i flueix el pensament en estat pur. Com en els somnis. La importància que donaven als somnis els va portar a obrir un Bureau de recherches a la Rue de Grenelle nº 15 on cada dia de dos quarts de cinc a dos quarts de set de la tarda esperaven que la gent els anés a explicar el que havien somniat. Repartiren milers de paperetes amb l’adreça del bureau i d’altres que deien: Pares! expliqueu els vostres somnis als vostres fills.
Difoses aquestes idees no és difícil imaginar tant les diatribes dels benpensants, de la gent d’ordre, com les adhesions d’artistes de tots els camps, àvids de desembarassar el terreny artístic per tornar a donar a l’art el seu vol universal. Així els pintors De Chirico, Ernst, Masson, Picasso, Duchamp, Miró, Arp, Magritte, Tanguy, Dalí, Dominguez, Lam, els escultors Giacometti i Hans Bellmer, el fotògraf Man Ray, el cineasta Buñuel o Antonin Artaud el creador del teatre de la crueltat, s’apunten, amb més o menys assiduïtat, a la congregació surrealista que els garanteix, de forma radical, la preservació del seu individualisme.
El surrealisme mai va ni intentar sotmetre els seus artistes a cap regla d’actuació plàstica. Això va propiciar que cada autor, al treballar amb total llibertat, fes les seves aportacions, les seves troballes, mantenint l’estil propi.
Max Ernst va conrear els collages fotogràfics i de gravats d’il·lustracions. Més endavant va inventar el frottage, és a dir, fregar el llapis o el pinzell sobre el paper posat damunt d’un cos rugós. El frottage el van considerar com l’aplicació de l’escriptura automàtica a l’art.
André Masson s’anticipa al tatxisme, l’art de la taca, i practica l’automatisme tirant sorra sobre una tela engomada.
René Magritte cultiva el trompe-l’oeil, la trampa que confon l’espectador.
Salvador Dalí trenca amb l’automatisme i inventa, predica i practica la paranoia-crítica.
Yves Tanguy introdueix un món irreal, amb formes sense equivalència i d’una visió purament interior.
Giacometti inventa els objectes surrealistes, parents pròxims dels ready-made de Duchamp, objectes que tots els altres, fins i tot Breton, s’apressen a crear.
Joan Miró és tot espontaneïtat, virtut tan estimada per la colla. Combina els signes amb enginy. La dona, l’ocell, l’estrella i la lluna formen part d’un llenguatge nou, jeroglífic, que acaba amarat de color. Vol que la seva obra sigui un cop de puny que colpegi abans que no hi intervingui la reflexió.

El cine – El cine va ser pels surrealistes un altre mitjà sediciós. Le Chien andalou i L’Âge d’or de Dalí i Buñuel van aixecar molta polseguera. El 1930 la projecció de L’Âge d’or va ser rebentada per la Lliga Antijueva i la Lliga dels Patriotes amb tinta a la pantalla, destrossa de butaques i esquinçada de les obres d’Arp, Dalí, Ernst, Miró, Man Ray i Tanguy que s’exhibien al vestíbul de l’Studio 28. La policia la va prohibir.

El surrealisme va ser un llarg intent de revolució intel·lectual portada a terme per un grup d’escriptors i artistes que practicaven l’amistat, entestats en l’objectiu comú de treure a la llum els sentiments i imatges reprimits, denunciar les absurdes contradiccions de l’existència humana, els seus terrors i l’humor que s’hi amaga, sense tenir en compte els tabús socials. Volien canviar el món. No se’n van sortir però la seva obra en testimonia la temptativa.



Bibliografia
La Révolution Surréaliste. Centre Pompidou. París 2002. Catàleg exposició 6 de Març – 22 de juny

Publicat el mes de novembre de 2002

Picasso

Picasso. Compotier et mandoline sur un guéridon. 1920

PICASSO.

L’artista – Pablo Ruiz Picasso va ser un artista excepcional, capaç amb només 16 anys de pintar una tela com Ciencia y Caridad (1897), avui al Museu Picasso de Barcelona que presagiava en aquell xicot adolescent un cúmul de qualitats que l’havien de catapultar al capdavant dels artistes del segle XX. La seva sagacitat el va portar a París i a imposar-hi el seu esperit de treball, el seu dinamisme, la seva espontaneïtat, la seva brillant imaginació tècnica al servei d’unes idees clares i d’una disciplina que li van permetre trobar, un darrere l’altre, els estils que han revolucionat l’art contemporani. Picasso va ser pintor, dibuixant, escultor, gravador i ceramista i en tots els camps artístics va ser no tan sols el millor si no el mestre, l’impulsor, l’inventor.
Picasso va ser sempre un gran observador del seu entorn i un assidu visitant de museus. En tota la seva obra es troben referències a El Greco i Goya, Puossin, Corot i Ingres així com a Cézanne i Seurat. Cal imitar els mestres, deia, però no copiava, transformava el que havia vist al museu o a la natura i traslladava a la tela, al seu estudi, el que la seva imaginació havia ideat. A Picasso mai se’l va veure amb un cavallet a l’aire lliure. Amb una certa ironia, una altra de les seves qualitats, deia: Jo no busco, trobo. I va trobar moltes coses.

L’obra – La primera vegada que va arribar a París amb motiu de l’Exposició Universal del 1900, havia encetat la seva època blava, on va retratar la misèria que l’envoltava. El 1904, animat per la seva vida sentimental i imbuït per l’atmosfera d’una vie en rose, abandona els àmbits sòrdids i enceta la segona de les seves grans èpoques, l’època rosa en la que hi va tenir molta importància la seva productiva estada a Gósol, darrere el Pedraforca, l’estiu del 1906.
Tornat a Paris pinta un dels seus quadres estrella, Les senyoretes d’Avinyó (1907), ara al Museum of Modern Art de Nova York, considerat per tothom com el punt de partida del cubisme, previ al qual visqué encara l’anomenada època negra, ja que les cares dels seus quadres recordaven les obres d’art africà, la màgia de les quals era present a l’obra d’altres artistes contemporanis.
El 1908, amb Braque van inventar el cubisme, l’aportació més important a la història de l’art des del Renaixement. Amb el cubisme analític on representaven el volum a la superfície del quadre, passant pel cubisme sintètic, les figures de cara i de perfil, fins el cubisme hermètic, antecedent de l’art abstracte, on imposen la utilització del collage, i arriben a una de les fites artístiques modernes que ells mateixos saben difícil de superar.
Després d’aquest assoliment, Picasso inicia un període anomenat període de vitrall on les seves composicions cubistes són fetes amb colors plans, sense modulació que recorden els vitralls de colors.
El 1917 Cocteau el convenç per col·laborar amb els Ballets Russos de Diaghilev. Ha de viatjar a Roma i allà s’amara amb les obres dels museus vaticans, amb els de Florència, Nàpols i s’embadaleix amb les pintures murals de Pompeia. El primer ballet, Parade, és un èxit però els altres mouen un cert rebombori que el porten a temperar la seva vida – fins i tot es casa per l’Església – i comença una nova etapa, la neoclàssica, coneguda per les grans figures de vestimenta clàssica, amb membres imponents que ocupen tota la superfície del quadre.
Els surrealistes flirtegen amb ell en una exposició el 1925 però Picasso mai va ser surrealista. El 1928 dóna mostres del seu dinamisme en l’època de Dinard i des del 1931 fins els 1937 enceta les seves metamorfosis, inventant anatomies inèdites que no recorden res de les seves èpoques anteriors. Picasso ja és un home ric i si la seva vida privada és encara més folgada, la seva obra continua sent , com sempre, un cant de llibertat sovint blasmat per l’esperit conservador i immobilista de molta gent, com la d’aquell personatge, amb fama d’imbècil, que li va dir que no n’entenia res. Picasso li va contestar: Només faltaria!.
En esclatar la guerra civil el 1936, a Picasso li cau el nomenament de director del Museo del Prado, càrrec des del qual va ajudar a salvar el patrimoni artístic. Al 1937 li encarreguen una obra pel pavelló de la República a l’exposició de París. Crea la que és la més coneguda de les seves obres, el Gernika, actualment al Centro de Arte Reina Sofía. El Gernika és un crit desesperat davant dels horrors de la guerra. Amb només blanc, negre i gris, el quadre traspassa l’àmbit artístic per convertir-se en un acte polític. Picasso hi expressa tota la seva ràbia i hi representa la impotència davant d’uns fets tan sagnants.
La segona guerra mundial li permet seguir vivint a París amb una certa tranquil·litat. Els alemanys el visiten sovint però els despatxa donant-els una postal del Gernika tot dient: Un souvenir!.
Acabada la guerra s’afilia al Partit Comunista i assisteix a diferents congressos mundials de la Pau com el de Wroclaw el 1948, Londres el 1950 i Roma el 1951. S’instal·la a Antibes i omple el castell dels Grimaldi d’obra seva. A Vallauris troba la ceràmica. En una entrevista de l’any 1962 diu a Alexandre Cirici Pellicer: Si té algun sentit allò que he fet és demostrar que calia fer una altra cosa.

La família – Picasso va néixer a Màlaga el 25 d’octubre de 1881 i va morir a Mougins l’1 d’abril del 1973, gairebé a noranta dos anys.
El seu pare havia encaminat la seva vocació en l‘adolescència. Després la seva vida va ser tan intensa i tan lliure com la seva obra. Canviava de pis tan sovint com de dona: Fernande Olivier el va acompanyar a l’època rosa, Marcelle Humbert a qui ell anomenava Eve o Ma jolie, va morir el 1916 per tuberculosi. A Olga Khoklova la va conèixer als Ballets Russos i s’hi va casar solemnement a l’església russa de París. El 1921 va néixer el seu primer fill, Paul. Marie Thérèse Walter va ser la seva amant i la mare de la seva filla Maia, el 1935. Al poc temps s’enamora de Dora Maar, companya dels temps de guerres a qui pintava sempre plorant. La seguí Françoise Gilot que li donà dos fills més: Claude el 1947 i Paloma el 1949, i finalment Jacqueline Roque amb qui compartí la seva vida des del 1954 fins la seva mort. Totes les seves companyes apareixen a les seves obres.
Actualment algun dels seus descendents ha explicat i escrit que Picasso era un home aspre en el tracte amb la seva família. Picasso era un geni i possiblement amb mal geni però la imatge que n’ha quedat, pels testimonis dels seus amics, és la d’una persona extremadament fidel als seus i d’una gran generositat. Dels amics amb qui va compartir la misèria dels primers anys bohemis no en va renunciar mai i el grup d’intel·lectuals que es van aplegar al seu voltant els va mantenir sempre, sovint econòmicament, com també va facilitar diners a algun partit comunista sud-americà quan els necessitava.

Picasso i Barcelona – Vàries vegades Barcelona i els catalans han rebut mostres de la generositat picassiana. Quan el 1962 les inundacions van assolar el Vallès, Picasso va fer un donatiu de tres milions set-centes mil pessetes. Una quantitat important en aquella època.
La nova seu del Col·legi d’Arquitectes a la plaça de la Catedral, obra de Xavier Busquets, es va inaugurar el 1962 amb uns frisos de Picasso a la façana i a l’interior que una revista franquista de l’època es va afanyar a qualificar com el muro de la vergüenza delante de la Catedral, tot perquè l’autor era comunista. I perquè Picasso des d’acabada la guerra no havia posat els peus en territori espanyol. Era un enemic del règim.
El 1960 s’havia inaugurat al carrer Montcada de Barcelona el Museu Picasso amb un fons de dibuixos i pintures dels seus primers anys. L’artista hi va regalar la sèrie de Las Meninas, 58 teles pintades l’any 1957 que són un dels principals atractius del Museu. Picasso reconeixia així la importància que la ciutat havia tingut en els inicis de la carrera més brillant que ha tingut mai cap artista contemporani.


Bibliografia
Palau i Fabre, Josep. Picasso en Cataluña. 2ª edició. Barcelona. 1975. Ediciones Polígrafa S.A.
Cirici Alexandre. Picasso. La seva vida i la seva obra. Barcelona 1981. Caixa d’Estalvis de Catalunya
Raynal Maurice. Picasso. Ginebra 1966. Edicions d’Art Albert Skira

Publicat els mesos de juliol i setembre de 2002

El futurisme

Severini. Ballarina blava. 1912

L’APORTACIÓ ITALIANA. EL FUTURISME

El Futurisme va ser com un terratrèmol, curt i violent. Itàlia feia gairebé dos-cents anys que no havia donat cap artista de talla. En un país que havia encapçalat l’art mundial durant segles, aquesta situació va remoure alguns esperits, entre ells el del poeta Filippo Tommaso Marinetti que el 20 de febrer de l’any 1909 va publicar a Le Figaro el Manifest del Futurisme, onze punts que explicaven el seu pensament i els seus objectius i que començaven lloant l’amor al perill, seguia dient que la seva poesia es basava en el coratge, l’audàcia i la revolta, més endavant assegurava que la velocitat era la nova bellesa del món i que un cotxe de carreres era molt més bonic que la Victòria de Samotràcia, que només hi havia bellesa en la lluita, glorificava la guerra com a l’única higiene del món, alabava el militarisme i el patriotisme i acabava dient que ensorrarien les biblioteques i els museus. Una colla de fanfarronades que ja tufejaven feixisme.

Aquell manifest en propicià d’altres, entre els quals el Manifest tècnic de la pintura futurista, subscrit el 1910 pels pintors Carlo Carrà, Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, influïts per l’èxit de les exposicions d’artistes francesos que es feien a Milà en una època d’esplendor industrial i que els impel·lia a buscar la bellesa de la tècnica amb la representació pictòrica del moviment i la velocitat com a temes principals junt amb la ciutat i l’individu. Al mateix temps es proposaven crear una visió futurista del món, canviant l’entorn de l’home: el vestit, els mobles, les tapisseries, la tipografia. Fins i tot van arribar a projectar flors futuristes.

El quadre de Balla Dinamisme d’un gos lligat és una mostra de fins on van reeixir en expressar el moviment i la velocitat, però les dificultats de portar a una superfície plana una nova dimensió (s’havien proposat fins i tot fer visible el soroll i les olors) van ser més fortes que les intencions. Els artistes van prendre altres camins. Boccioni feia escultura, Russolo, música, Carrà s’havia passat al cubisme, Severini també però va acabar en l’abstracció. En esclatar la Primera Guerra Mundial van entusiasmar-se pel resultat higiènic que n’esperaven. Alguns però, com Boccioni el més representatiu, hi van deixar la pell.

Segona fornada – Des del 1925 al 1940 el futurisme es va reanimar amb altres pintors menys coneguts com Fortunato Depero o Osvaldo Peruzzi que van seguir fent la gara-gara als seguidors de Mussolini.

Des del punt de vista artístic els futuristes van deixar obres importants però políticament es van alinear amb els pinxos feixistes que van esfondrar Europa.

Gino Severini – Va ser el més moderat de tots. Nascut a Corona l’any 1883 decideix dedicar-se a l’art en conèixer Balla i Boccioni. Va viure a París el 1906 i va conèixer Seurat, el puntillisme del qual va influir en la invenció del divisionisme, preàmbul del futurisme. Severini va ser el lligam entre els italians i els francesos i va organitzar una exposició dels de Milà a París.

A partir del 1915 es passa al cubisme però els seus quadres mantenen al mateix temps un sentit de moviment que propicia la seva temàtica, ja que moltes de les seves pintures es refereixen a la dansa. La seva Ballarina blava n’és una mostra: les taques divisionistes, l’estructura cubista i el moviment dels braços futurista. El 1950 la Biennal de Venècia li atorga un premi. Mor a París el 1966.


Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed.d’Art d’Albert Skira

Publicat el mes de maig de 2002

L'expressionisme

Kirchner. Autoretrat amb model

L’EXPRESSIONISME

Els primers anys del segle XX el món de l’art es va caracteritzar per la ràpida successió de moviments, tendències i estils. Els ismes se succeïen els uns als altres i gairebé tots es garbellaven a París. L’expressionisme va néixer més al nord. El noruec Edvard Munch (1883-1944) va ser-ne un dels artistes més influents i Alemanya el país on va trobar més seguidors.

Expressionisme va ser una etiqueta utilitzada, aquesta vegada sense ironia, en contraposició d’impressionisme. La idea bàsica dels expressionistes era que el que importava en l’art no era la imitació de la naturalesa si no l’expressió dels sentiments. Pintaven aplicant un mètode semblant a la caricatura, és a dir, deformant la naturalesa, desfigurant la bellesa amb traç brusc, colors vius, formes simples i utilitzant al màxim les possibilitats dels colors complementaris per a ressaltar-ne el resultat. Les influències amb els fauves francesos van ser mútues i constants.

Die Brücke – A la ciutat de Dresden – la Florència de l’Elba – es va formar l’any 1905 un grup d’artistes que es van conèixer a l’Escola d’Arquitectura i en el que hi havia inicialment Eric Heckel, Ernst Ludwig Kirchner i Karl Schmidt-Rottluff. Més tard s’hi van afegir Max Pechstein i Otto Mueller i fins i tot Emil Nolde en va formar part durant un any. El grup es va anomenar Die Brücke (el pont) i amb una ingenuïtat digne de la seva joventut es proposaven establir una nova ètica a través del seu art i de la seva manera de viure. Van formar una comuna i es van instal·lar en una sabateria abandonada de la Berliner Strasse. Les seves crides als joves pretenien excitar i incitar a la unitat: Nosaltres que posseïm el futur volem llibertat d’acció i de pensament...qualsevol que expressi de forma honesta i directa allò que l’impulsa a crear, és un dels nostres.

El grup es va desfer el 1913 però tots van seguir individualment amb l’estil que havien contribuït a difondre, fins que al 1933 el nazisme els va considerar artistes degenerats i les seves obres van ser perseguides i confiscades.

Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938) – Kirchner va ser el creador i l’ideòleg d’aquest grup i l’artista més important, tot i que en aquella època el més conegut va ser Max Pechstein. Kirchner com molts dels artistes d’aquell temps, estava enlluernat per l’escultura polinèsia i admirava tant els fauves francesos que va arribar a falsejar dates de quadres seus per a fer-los coincidir amb el seu temps. Però tenia el seu propi estil, les seves teles reflectien carrers i persones de perfils angulosos, amb una composició molt característica, en forma d’N, Y o X a la seva primera època i amb perfils més endolcits quan, després d’una malaltia pintava paisatges de Suïssa. Amb tot, Kirchner és el més allunyat del que després s’ha conegut com a expressionisme alemany.

Malalt, tenia visions apocalíptiques opressives que el van portar al suïcidi el 1938 després que li fossin confiscades pels nazis 639 obres de col·leccions públiques.

Der Blaue Reiter – El 1911 a Munic, el rus Vasily Kandinsky i l’alemany Franz Marc van fundar el grup Der Blaue Reiter (el cavaller blau). Van ser-ne membres els rusos Alexei von Jawlensky i la seva dona Marianne von Verefkin, el suís Paul Klee, August Macke i Gabriele Münter, companya de Kandinsky. També hi va tenir una relació fugaç el compositor Arnold Schönberg en la seva etapa de pintor.

A diferència dels de Dresden aquests no pretenien canviar el món, simplement demanaven la participació de l’espectador en la interpretació de l’obra a la que intentaven donar-li una significació profunda, espiritual, evitant la semblança amb la realitat i donant més importància al color i les formes la qual cosa els va abocar a l’abstracció de la que Kandinsky s’ha considerat el precursor.

Der Blaue Reiter editava un Almanac que va assolir una certa influència en el món dels expressionistes. La vida del grup va ser curta, es va dissoldre amb la 1ª Guerra mundial però els components que van sobreviure, com Kandinsky o Paul Klee van consolidar el seu prestigi amb una certa llibertat, almenys fins el fatídic 1933 amb l’arribada de Hitler al poder.


Bibliografia

Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
Lassaigne, Jacques (1974). La grande Histoire de la Peinture. Ginebra. Ed.d’Art d’Albert Skira

Publicat el mes de març de 2002