dijous, 22 de gener de 2009

Picasso

Picasso. Compotier et mandoline sur un guéridon. 1920

PICASSO.

L’artistaPablo Ruiz Picasso va ser un artista excepcional, capaç amb només 16 anys de pintar una tela com Ciencia y Caridad (1897), avui al Museu Picasso de Barcelona que presagiava en aquell xicot adolescent un cúmul de qualitats que l’havien de catapultar al capdavant dels artistes del segle XX. La seva sagacitat el va portar a París i a imposar-hi el seu esperit de treball, el seu dinamisme, la seva espontaneïtat, la seva brillant imaginació tècnica al servei d’unes idees clares i d’una disciplina que li van permetre trobar, un darrere l’altre, els estils que han revolucionat l’art contemporani. Picasso va ser pintor, dibuixant, escultor, gravador i ceramista i en tots els camps artístics va ser no tan sols el millor si no el mestre, l’impulsor, l’inventor.
Picasso va ser sempre un gran observador del seu entorn i un assidu visitant de museus. En tota la seva obra es troben referències a El Greco i Goya, Puossin, Corot i Ingres així com a Cézanne i Seurat. Cal imitar els mestres, deia, però no copiava, transformava el que havia vist al museu o a la natura i traslladava a la tela, al seu estudi, el que la seva imaginació havia ideat. A Picasso mai se’l va veure amb un cavallet a l’aire lliure. Amb una certa ironia, una altra de les seves qualitats, deia: Jo no busco, trobo. I va trobar moltes coses.

L’obra – La primera vegada que va arribar a París amb motiu de l’Exposició Universal del 1900, havia encetat la seva època blava, on va retratar la misèria que l’envoltava. El 1904, animat per la seva vida sentimental i imbuït per l’atmosfera d’una vie en rose, abandona els àmbits sòrdids i enceta la segona de les seves grans èpoques, l’època rosa en la que hi va tenir molta importància la seva productiva estada a Gósol, darrere el Pedraforca, l’estiu del 1906.
Tornat a Paris pinta un dels seus quadres estrella, Les senyoretes d’Avinyó (1907), ara al Museum of Modern Art de Nova York, considerat per tothom com el punt de partida del cubisme, previ al qual visqué encara l’anomenada època negra, ja que les cares dels seus quadres recordaven les obres d’art africà, la màgia de les quals era present a l’obra d’altres artistes contemporanis.
El 1908, amb Braque van inventar el cubisme, l’aportació més important a la història de l’art des del Renaixement. Amb el cubisme analític on representaven el volum a la superfície del quadre, passant pel cubisme sintètic, les figures de cara i de perfil, fins el cubisme hermètic, antecedent de l’art abstracte, on imposen la utilització del collage, i arriben a una de les fites artístiques modernes que ells mateixos saben difícil de superar.
Després d’aquest assoliment, Picasso inicia un període anomenat període de vitrall on les seves composicions cubistes són fetes amb colors plans, sense modulació que recorden els vitralls de colors.
El 1917 Cocteau el convenç per col·laborar amb els Ballets Russos de Diaghilev. Ha de viatjar a Roma i allà s’amara amb les obres dels museus vaticans, amb els de Florència, Nàpols i s’embadaleix amb les pintures murals de Pompeia. El primer ballet, Parade, és un èxit però els altres mouen un cert rebombori que el porten a temperar la seva vida – fins i tot es casa per l’Església – i comença una nova etapa, la neoclàssica, coneguda per les grans figures de vestimenta clàssica, amb membres imponents que ocupen tota la superfície del quadre.
Els surrealistes flirtegen amb ell en una exposició el 1925 però Picasso mai va ser surrealista. El 1928 dóna mostres del seu dinamisme en l’època de Dinard i des del 1931 fins els 1937 enceta les seves metamorfosis, inventant anatomies inèdites que no recorden res de les seves èpoques anteriors. Picasso ja és un home ric i si la seva vida privada és encara més folgada, la seva obra continua sent , com sempre, un cant de llibertat sovint blasmat per l’esperit conservador i immobilista de molta gent, com la d’aquell personatge, amb fama d’imbècil, que li va dir que no n’entenia res. Picasso li va contestar: Només faltaria!.
En esclatar la guerra civil el 1936, a Picasso li cau el nomenament de director del Museo del Prado, càrrec des del qual va ajudar a salvar el patrimoni artístic. Al 1937 li encarreguen una obra pel pavelló de la República a l’exposició de París. Crea la que és la més coneguda de les seves obres, el Gernika, actualment al Centro de Arte Reina Sofía. El Gernika és un crit desesperat davant dels horrors de la guerra. Amb només blanc, negre i gris, el quadre traspassa l’àmbit artístic per convertir-se en un acte polític. Picasso hi expressa tota la seva ràbia i hi representa la impotència davant d’uns fets tan sagnants.
La segona guerra mundial li permet seguir vivint a París amb una certa tranquil·litat. Els alemanys el visiten sovint però els despatxa donant-els una postal del Gernika tot dient: Un souvenir!.
Acabada la guerra s’afilia al Partit Comunista i assisteix a diferents congressos mundials de la Pau com el de Wroclaw el 1948, Londres el 1950 i Roma el 1951. S’instal·la a Antibes i omple el castell dels Grimaldi d’obra seva. A Vallauris troba la ceràmica. En una entrevista de l’any 1962 diu a Alexandre Cirici Pellicer: Si té algun sentit allò que he fet és demostrar que calia fer una altra cosa.

La família – Picasso va néixer a Màlaga el 25 d’octubre de 1881 i va morir a Mougins l’1 d’abril del 1973, gairebé a noranta dos anys.
El seu pare havia encaminat la seva vocació en l‘adolescència. Després la seva vida va ser tan intensa i tan lliure com la seva obra. Canviava de pis tan sovint com de dona: Fernande Olivier el va acompanyar a l’època rosa, Marcelle Humbert a qui ell anomenava Eve o Ma jolie, va morir el 1916 per tuberculosi. A Olga Khoklova la va conèixer als Ballets Russos i s’hi va casar solemnement a l’església russa de París. El 1921 va néixer el seu primer fill, Paul. Marie Thérèse Walter va ser la seva amant i la mare de la seva filla Maia, el 1935. Al poc temps s’enamora de Dora Maar, companya dels temps de guerres a qui pintava sempre plorant. La seguí Françoise Gilot que li donà dos fills més: Claude el 1947 i Paloma el 1949, i finalment Jacqueline Roque amb qui compartí la seva vida des del 1954 fins la seva mort. Totes les seves companyes apareixen a les seves obres.
Actualment algun dels seus descendents ha explicat i escrit que Picasso era un home aspre en el tracte amb la seva família. Picasso era un geni i possiblement amb mal geni però la imatge que n’ha quedat, pels testimonis dels seus amics, és la d’una persona extremadament fidel als seus i d’una gran generositat. Dels amics amb qui va compartir la misèria dels primers anys bohemis no en va renunciar mai i el grup d’intel·lectuals que es van aplegar al seu voltant els va mantenir sempre, sovint econòmicament, com també va facilitar diners a algun partit comunista sud-americà quan els necessitava.

Picasso i Barcelona – Vàries vegades Barcelona i els catalans han rebut mostres de la generositat picassiana. Quan el 1962 les inundacions van assolar el Vallès, Picasso va fer un donatiu de tres milions set-centes mil pessetes. Una quantitat important en aquella època.
La nova seu del Col·legi d’Arquitectes a la plaça de la Catedral, obra de Xavier Busquets, es va inaugurar el 1962 amb uns frisos de Picasso a la façana i a l’interior que una revista franquista de l’època es va afanyar a qualificar com el muro de la vergüenza delante de la Catedral, tot perquè l’autor era comunista. I perquè Picasso des d’acabada la guerra no havia posat els peus en territori espanyol. Era un enemic del règim.
El 1960 s’havia inaugurat al carrer Montcada de Barcelona el Museu Picasso amb un fons de dibuixos i pintures dels seus primers anys. L’artista hi va regalar la sèrie de Las Meninas, 58 teles pintades l’any 1957 que són un dels principals atractius del Museu. Picasso reconeixia així la importància que la ciutat havia tingut en els inicis de la carrera més brillant que ha tingut mai cap artista contemporani.


Bibliografia
Palau i Fabre, Josep. Picasso en Cataluña. 2ª edició. Barcelona. 1975. Ediciones Polígrafa S.A.
Cirici Alexandre. Picasso. La seva vida i la seva obra. Barcelona 1981. Caixa d’Estalvis de Catalunya
Raynal Maurice. Picasso. Ginebra 1966. Edicions d’Art Albert Skira
Publicat els mesos de juliol i setembre de 2002

Cap comentari:

Publica un comentari