dilluns, 26 de gener de 2009

La Bauhaus escola d'arquitectura


LA BAUHAUS ESCOLA D'ARQUITECTURA


Després de la destitució, per comunista, del segon director de la Bauhaus, Hannes Meyer, i de les protestes de la premsa d’esquerres i dels estudiants aquests van decidir fer una vaga per exigir la continuïtat de la línia d’ensenyament de Meyer. La situació era tibant i les autoritats municipals amb l’alcalde Fritz Hesse al davant van decidir donar la direcció de l’escola a l’agost de 1930 a Mies van der Rohe (1886-1969), arquitecte prestigiós, innovador i radical a qui el govern havia encarregat la construcció del pavelló alemany a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.
Van der Rohe era un home d’un físic potent, amb un cap molt gros que li donava l’aire autoritari que l’escola, a criteri d’alguns, necessitava. I no els va defraudar. Va començar el seu mandat amb una provocació: va expulsar tots els estudiants revoltats, va derogar els estatuts i en va fer uns de nous. Tothom va haver de ser readmès i ningú va tenir dret a l’habitatge de l’escola. Tot el poder era seu. El Consell de Mestres va deixar d’escoltar els estudiants i es va prohibir qualsevol activitat política. També es va prohibir fumar.
Amb l’arquitectura com a centre de tots els estudis, la formació es va reduir a sis semestres i l’assignatura s’ensenyava a tres nivells. En el primer s’aprenien els coneixements tècnics fonamentals: la legislació relativa a la construcció, estàtica, calefacció i ventilació, materials, matemàtica i física. El segon nivell l’ensenyava l’arquitecte Ludwig Hilberseimer (1885-1967) i tractava els problemes teòrics de la construcció de colònies. El darrer nivell s’estudiava al voltant de van der Rohe, exigent amb la fusió harmònica dels materials, la proporció i l’espai.


La colònia Junkers – L’escola no va tenir cap encàrrec important però un dels treballs més impressionants d’aquella època va ser el projecte d’una colònia fictícia per a l’empresa Junkers. Un equip de set persones sota la direcció d’Hilberseimer va projectar una colònia per 20.000 persones, orientada d’est a oest per aprofitar la llum i que comprenia camps de futbol, piscina, piscina coberta, cafeteria i camps de tenis. Els habitants viurien en comunes i els solters en residències. Tenia clubs, jardins d’infància, guarderies a prop dels habitatges i un hospital. Les escoles i internats se situaven en un parc. El tràfic es desviava en circumval·lacions i es definien grans zones de vianants. Tot plegat per fer la vida més agradable i a la gent més feliç. Una utopia en el més pur estil de la Bauhaus.


La fi – Van der Rohe va implantar el taller de publicitat i el de fotografia, però les dificultats econòmiques persistien tot i l’explotació de les patents dels dissenys dels alumnes. Les dificultats polítiques es van intensificar amb l’aparició de Hitler. En les eleccions de l’octubre de 1931 a Dessau els nacionalsocialistes guanyaven 19 dels 36 escons a l’ajuntament i a l’agost de 1932 només l’alcalde Hesse i quatre regidors comunistes van votar contra la resolució nazi de tancament de la Bauhaus. Ni els socialdemòcrates els van fer costat per la por de perdre vots.
Mies va intentar obrir la Bauhaus a Berlín com escola privada amb el compromís que l’ajuntament de Dessau tenia de continuar pagant el sou als professors contractats però aquest compromís va ser revocat i el 19 de juliol de 1933 Van der Rohe i els mestres van decidir tancar definitivament.
La Bauhaus va ser l’escola de disseny i arquitectura més important del món. En les diferents etapes marcades pels tres directors, Gropius, Meyer i van der Rohe, la Bauhaus va endegar una nova manera de concebre el disseny dels objectes quotidians i de l’arquitectura, dirigit a fer les coses més assequibles, més agradables, més racionals. La seva influència encara és evident al cap dels anys. Alguns dels mobles dissenyats per l’escola conserven el seu aire innovador, com la butaca de tubs de Marcel Breuer o la Barcelona del mateix Mies. També va representar una nova manera d’ensenyar les arts i els oficis generats al voltant de la construcció. Les dificultats econòmiques i polítiques - aquestes de difícil solució - van impedir que el projecte iniciat a Weimar tingués continuïtat després de l’etapa de Dessau on havia assolit els seus objectius pedagògics. Les seves realitzacions i la nòmina de mestres que hi van col·laborar han fet que la Bauhaus ocupi un lloc a la història de la creació artística.


Bibliografia

Droste Magdalena/Bauhaus archiv, Bauhaus 1919-1933, 2002. Berlín. Taschen GmbH

http://www.bauhaus.de/


Publicat el mes d'octubre de 2003

Cap comentari:

Publica un comentari