dijous, 22 de gener de 2009

Marcel Duchamp i els ready-made

Duchamp. Fountain.

MARCEL DUCHAMP I ELS READY-MADE

Marcel Duchamp és un personatge tan important com Picasso a la història de l’art modern. Menys conegut que el malagueny, i menys treballador, la seva obra es distingeix per les constants ruptures d’estil, per una necessitat contínua de canvi, per no perpetuar-se mai. Les seves obres cabdals són totes d’estils diferents i el seu tarannà, sempre irònic i de bon humor, el porta a fugir dels grups i de les doctrines que, segons ell, els encotillen.
Marcel Duchamp va néixer el 28 de juliol de 1887 a Blainville, prop de Rouen. El seu pare, notari ficat en política local, va tenir sis fills. El seu avi matern era gravador i pintor i va propiciar que quatre dels seus néts fossin artistes: Gaston, pintor, utilitzava el nom de Jacques Villon; Raymond, escultor, firmava les seves obres com Raymond Duchamp-Villon; Marcel i la seva germana Suzanne ho feien amb el seu cognom, Duchamp.
De ben jove Marcel col·labora com a dibuixant en un setmanari humorístic. Als quinze anys ja pinta. Descobreix Cézanne i després els fauves, però és al 1911 quan el seu germà Raymond li demana un petit quadre per penjar, junt amb altres dels seus amics, a la cuina de la seva casa de Puteaux, on es reunien els cubistes. Li pinta Moulin à café peça que compendia les primeres aportacions de Duchamp al món artístic: el mecanicisme i la representació del moviment.
El març de 1912, el Saló dels Independents li rebutja Nu descendant un escalier Nº 2. Els seus germans són els encarregats de comunicar-li que els cubistes consideren l’obra massa fora de normes i que no s’hi veu ni el nu ni l’escala. El quadre serà exhibit més endavant a les Galeries Dalmau de Barcelona sense incidents i, més tard, el 1913, a l’Armory Show de Nova York amb molt èxit. Enfurismat pel rebuig del Nu, decideix guanyar-se la vida fent de bibliotecari i seguir la seva carrera artística en solitari.
Després de passar uns mesos a Munic comença a treballar en el seu projecte més ambiciós, El Grand Verre, que el tindrà entretingut més de vuit anys i que no acabarà. Volia ser un compendi de totes les obres fetes fins aleshores, traspassades a un gran vidre que permetia veure-les des de les dues bandes del quadre.
El 1913 al seu taller se li acut enganxar un roda de bicicleta a un tamboret. Diu que el moviment de la roda el relaxa tant com una llar de foc. Va ser la primera de les obres que més tard batejaria com a ready-made (ja fet, enllestit), fetes amb objectes insignificants dels que Duchamp, sempre amb un toc d’ironia, en transformava el significat.
A Nova York, on es refugia durant els anys de la primera guerra mundial, hi troba un ambient prou adequat per fundar-hi, junt amb Walter Arensberg, el seu protector i principal col·leccionista, la Society of Independant Artists, segons el model de París. El maig de 1917, a l’exposició inaugural de la Society, Duchamp hi envia d’amagat la seva Fountain, un urinari capgirat i firmat com a R. Mutt. Tot i que el lema de la societat era Ni jurat ni premis, l’objecte sobta els organitzadors que, desconeixent el vertader autor, amaguen l’urinari darrere una paret el temps que dura l’exposició. En acabar, Duchamp i Arensberg dimiteixen dels seus càrrecs. El fotògraf Stieglitz fotografia Fountain i, com la majoria dels ready-made originals, desapareix. Això dóna una prova de la poca seriositat en que eren preses les obres de Duchamp. La seva germana i la seva cunyada, en un trasllat de mobles, li van llençar el Porte-bouteilles a les escombraries.

Rrose Sélavy – En els anys de Dadà, decideix deixar de pintar. I el 1920 li ve la dèria de canviar d’identitat. Diu que s’hauria pogut convertir en jueu però que li era més còmode canviar de sexe i s’inventa Rrose Sélavy nom amb el que firma els seus escrits i edita facsímils de les seves obres anteriors. Manté les dues r del nom per endolcir-ne la pronúncia i fer un joc de paraules: Eros c’est la vie.
Es casa amb Lydie Sarazin-Levassor el mes de juny de 1927 i se’n divorcia el gener de 1928. S’afecciona intensament i de per vida al joc dels escacs. Entre Paris i Nova York té temps per ser assessor artístic de Peggy Guggenheim, per muntar exposicions dels surrealistes i per començar, d’amagat, l’obra que l’ocuparia des del 1944 fins el 1966. En aquests anys es torna a casar amb Alexina Sattler, esdevé ciutadà americà i veu com li munten dues grans exposicions, una al Pasadena Art Museum a Califòrnia i l’altra a la Tate Gallery de Londres.
El 1966 dóna per acabada Étant donnés: 1) la chute d’eau, 2) le gaz d’éclairage. Només la seva dona i el seu marmessor coneixien aquesta obra, gairebé teatral, on a través d’una vella porta de fusta –que Duchamp va trobar a Cadaqués, on estiuejava – el visitant exerceix de voyeur d’una escena inquietant en un paisatge amb una dona nua, un llum de gas i un salt d’aigua. L’obra la va muntar al Museu d’Art de Filadèlfia i no pot ser traslladada ni reproduïda.
El 2 d’octubre de 1968 mor a Neuilly. Duchamp havia escrit: El que crec és que l’art pot ser dolent, bo o regular, però, sigui quin sigui l’adjectiu que hi apliquem, n’hem de dir art, i l’art dolent no deixa de ser art de la mateixa manera que una emoció nefasta sempre és una emoció.

Bibliografia
Duchamp. Catàleg exposició febrer/març 1984. fundació Joan Miró i fundació Caixa de Pensions
A. Alemán, J. Jiménez. Marcel Duchamp. Fars del segle XX. CCCB, Juliol-Setembre 2001.


Publicat el mes de desembre de 2001

Cap comentari:

Publica un comentari