dimecres, 28 de gener de 2009

El Nou realisme

Arman. Chopin's Waterloo. 1962

EL NOU REALISME


L’art abstracte es va moure des de l’expressionisme abstracte a l’art brut i al tatxisme – l’art de la taca, l’energia i el moviment o l’abstracció lírica – per deixar pas a un corrent contrari. Els artistes que seguien aquest corrent consideraven que les seves obres havien de tornar a establir el contacte entre l’obra d’art i l’espectador, havien de reflectir la realitat, sense les dificultats d’interpretació que havia suposat l’art abstracte.
Així, a les seves obres, més que representar-hi objectes, els hi enganxaven. Objectes de la vida quotidiana barrejats amb pintura, utilitzant les tècniques del collage i de l'emmetxat. Als EE. UU. d’aquests obres en van dir Combine paintings i a França, on el moviment va ser més sorollós, Assemblages.
Jasper Johns i Robert Rauschenberg van ser capdavanters, a Amèrica, d’aquest moviment que havia de liquidar l’expressionisme abstracte i donar pas a la més popular de les avantguardes modernes: el Pop Art.

Le Nouveau Réalisme – Però va ser a París on aquesta tendència fou batejada com a Nouveau Réalisme. A l’època de la Nouvelle Vague cinematogràfica o el Nouveau Roman literari, el crític d’art Pierre Restany va batejar, el 1960, el grup d’artistes encapçalats per Yves Klein i Arman i en el que figuraven també François Dufrêne, Raymond Hains, Martial Raysse, Daniel Spoerri, Jean Tinguély, Jacques de la Villeglé i al que es van afegir al cap de poc temps l’escultor César, Mimmo Rotella, Niki de Saint-Phalle, Gérard Deschamps i dos anys més tard, el 1963, l’embalador Christo.
Tenien consciència de ser un col·lectiu singular i van ser els primers en utilitzar el happening, la participació de l’espectador, en el procés creatiu de les seves obres. Arman, que té una profunda aversió als instruments musicals, els destruïa davant de la gent i amb els trossos en feia obres com Chopin,s Waterloo, feta d’un piano trinxat. Spoerri, ballarí de l’Òpera de Berna, organitzava àpats després dels quals els comensals enganxaven les restes a la taula i aquesta es convertia en l’obra d’art. Yves Klein empastifava de pintura senyores despullades i, convertides en pinzells vius, les feia impregnar les teles blanques. Niki de Saint-Phalle penjava bosses de pintura davant de les teles i amb una escopeta convidava el públic a rebentar-les per esquitxar el quadre. César feia escultures comprimint ferralla; Tinguély, escultures mòbils amb tot tipus de deixalles; Hains recollia cartells estripats de les parets de Paris i els exhibia com a obra pròpia...

Yves Klein – Nascut a Niça el 1928 era un home espectacle, activista, filòsof, místic. Tenia un gran poder de seducció i, si no hagués mort tan jove, el 1962, la seva figura hauria sigut tan important com ho va ser uns anys més tard Joseph Beuys.
Format com a judoka quan el judo era considerat un mètode d’educació intel·lectual i moral, Klein va arribar a inventar i patentar l’IKB, l’International Klein Blue, un color blau marí amb el qual es distingeix la seva obra. Tant la sèrie Monochromes, com l’anomenada Esponges o les Antropometries - els quadres pintats amb senyores - són fets amb aquest blau que, segons Klein, recorda el mar i el cel, allò més abstracte que té la naturalesa.
Klein era un fervent seguidor dels Rosacreus i llegidor de Cosmogonia, el llibre fonamental de l’orde. Segurament devia influir-lo en l’exposició que el 1958 va muntar a la Galeria Iris Clert, titulada Buit, amb la sala completament buida per convidar a meditar l’espaialització de la sensibilitat. Dos anys més tard el seu amic Arman va muntar-hi l’exposició contrària i va omplir l’aparador de la galeria de deixalles.
En una altra sèrie, Cosmogonies, Klein experimentava els efectes de la pluja sobre les pintures i a Pintures de Foc, els quadres eren pintats amb foc.
Yves Klein va ser el capdavanter d’una nova avantguarda que, a més de fer oblidar l’expressionisme abstracte va acostar el final de la modernitat. Ningú es recordava ja de la pintura de cavallet.

Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen
Richter, Klaus (2000). Kunst der Moderne vom Impressionismus bis heute. Munich Ed. Prestel Verlag
www.centrepompidou.fr/education/ressources/ENS-nouvrea/ENS-nouvrea.htm


Publicat el mes de setembre de 2004

Cap comentari:

Publica un comentari