Paul Gauguin, un exòtic

Gauguin. Paisatge de Tahití

PAUL GAUGUIN, un exòtic

La vida de Paul Gauguin està emmarcada per l’exotisme. Nascut a París el 7 de juny de 1848, quan tenia tres anys el seu pare va emigrar amb tota la família al Perú. Durant la travessia el pare va morir i la mare i els dos fills, Paul i la seva germana, van anar a viure a casa d’un oncle de la mare, exvirrei del Perú i, segons ell, descendent dels Borgia. L’àvia de Gauguin, Flora Tristan, havia estat una agitadora socialista de renom, seguidora de Saint-Simon.

Als set anys torna a França i als disset s’allista a la marina mercant on un mariner amic li canta les excel·lències d’Oceania que el tindrien intrigat durant anys. Deixa la marina, es fa agent de borsa, es casa i fa prou diners per fer una col·lecció de pintura impressionista. Comença a pintar els diumenges a la tarda com afeccionat - el 1880 exposa amb els impressionistes – fins que el 1883 deixa la feina per dedicar-se només a la pintura. La seva dona l’abandona, se li acaben els diners i emprèn el seu primer viatge a Panamà i a la Martinica on només troba misèria i malalties i en torna pobre i malalt. Però ha començat a descobrir l’exuberància dels paisatges de l’hemisferi sud.

Incapaç de portar una vida civilitzada, torna a Tahití on viu un parell d’anys i d’on en retorna novament sense un ral a la butxaca. El 1893 amb els diners que li deixa la lletera del barri, lloga un estudi amb una taula i una cadira, però té la sort d’heretar 13.000 francs d’un seu oncle la qual cosa li permet viure un cert temps sense massa problemes, fins que la seva companya Annah, la javanesa, li buida el taller i desapareix.

El 1895 torna a Tahití, s’instal·la en plena natura, es gasta tots els diners que li quedaven en la construcció d’una casa i encara es veu obligat a demanar un crèdit a la Caixa agrícola de la colònia. Desesperat intenta suïcidar-se. Es lloga de dibuixant al cadastre de Papete, però el seu esperit inquiet i la falta de salut el porten més lluny, a les illes Marqueses, on té problemes amb els missioners, amb el bisbe i amb els militars per la seva defensa dels habitants autòctons. El condemnen a tres mesos de presó i a una multa de 1.000 francs. Escriu a un amic: “...tots aquests problemes em maten”. Mor, sol, el 8 de maig del 1903 a l’illa de la Dominica. Gauguin, com altres del seu temps, havia passat la vida buscant un món ingenu, innocent, natural i feliç oposat al miserable, corromput, sense alè, dominat pels ideals burgesos i el culte al diner. El va trobar però tampoc hi va poder ser feliç.

Influències de l’obra de Gauguin. Paul Sérusier, que va ser un pintor dels anomenats nabís (profetes), freqüentava la colla d’artistes que a Pont Aven, a la Bretanya francesa, es reunien al voltant de Paul Gauguin. Un dia, Sérusier va pintar a la tapa d’una caixa de tabac el paisatge que els envoltava. Gauguin li deia: Com veu vostè aquests arbres? Grocs. Doncs, posi-hi groc. Aquesta ombra és blava, pinti-la de blau marí pur. Les fulles vermelles, amb vermell. El Talismà, 1888, va ser la pintura on es manifestaven les tendències pictòriques del futur: dels nabís, poc amics de l’ensenyament oficial, dels fauves, les grans taques de color, dels abstractes, amb un fragment o un detall tractats “abstractament”.

Gauguin havia ideat, junt amb el jove i inquiet Émile Bernard, un nou estil de pintura consistent en la utilització de colors llisos i audaços, encerclats en el dibuix, “cloissonés”. Bernard però no el va seguir. Gauguin se’l va fer seu i el va immortalitzar.


Bibliografia
Estienne Ch. (1953) Gauguin. Barcelona. Carroggio S.A. de Ediciones

Publicat el mes de març de 2001