dijous, 22 de gener de 2009

Picabia i els Dadà

Picabia. Fille née sans mère

PICABIA I ELS DADÀ

DadàFrancis Picabia, amic de Marcel Duchamp des de 1909 i mecenes de la Section d’Or, exposició que el 1912 va donar a conèixer els cubistes a París, va ser l’únic d’ells que es va poder pagar el viatge a Nova York, el gener de 1913, per assistir a la primera exposició internacional d’art modern, a l’Armory Show, d’on van arrencar els moviments avantguardistes nord-americans i on s’exposava una àmplia mostra dels artistes europeus. La presència de Picabia el va enlairar com a líder del cubisme i li va permetre establir amistat amb gent prou significativa com els fotògrafs Alfred Stieglitz i Man Ray.
El tarannà llibertari de Picabia, reflectit en els seus constants canvis d’estil pictòric, va propiciar que, juntament amb Duchamp, trenquessin sorollosament amb els cubistes després d’haver-se trobat amb el grup Dadà, nascut a Zurich al voltant de l’escriptor Tristan Tzara el qual publicava una revista amb el mateix nom. Dadà era un moviment anti-art, anti-pintura, una empresa de demolició i degradació de valors arrelats a la burgesia i que era predicat en un clima de derrotisme iconoclasta i amb un cert passotisme, en sessions artístico-literàries. Creat un grup Dadà a Paris, van fer la primera Matinée de Littérature el 23 de gener de 1920 al Palais des Fêtes amb la intervenció, entre altres, d’André Bréton, Blaise Cendrars, Max Jacob, els músics Erick Satie, Georges Auric i Francis Poulenc i el mateix Picabia.
Picabia que també era un home de lletres, havia començat a publicar a Barcelona la revista 391. Els números 5, 6 i 7 els va publicar a Nova York, el 8 a Zurich i els altres, fins el 19, a Paris. Al número 12, el març de 1920 apareixia el Manifest Dadà que deia, entre altres coses:...“l’art és més car que la llonganissa, que les dones, més car que tot”... ”l’art és un producte farmacèutic per a imbècils”...”el Cubisme representa la penúria de les idees”...”Dadà, per la seva banda, no vol res, res, res. Fa quelcom perquè el públic digui: No n’entenem res, res, res. Els dadaistes no són res, res, res”.
Aquest nihilisme els porta a una situació absurda: prediquen la desaparició de l’art però segueixen pintant o escrivint. Picabia feia en aquesta època els quadres mecànics, inspirats en l’obra de Duchamp, que l’identifiquen amb el dadaisme i que, per cert, al passar-ne un per la frontera, camí de Barcelona, va ser retingut i enviat al Ministeri d’Invencions al ser confós amb el disseny d’un fre d’aire comprimit.
El 1921 Picabia va abandonar el grup davant l’intent d’institucionalització. El 1922 Dadà es va desfer i alguns dels seus membres, Bréton, Louis Aragon, Paul Eluard, van començar a parlar del surrealisme imbuïts per moltes de les idees dadaistes..
Francis Picabia – Va néixer a Paris, el 22 de gener de 1879. El seu pare, agregat consular, era fill d’un gallec emigrat a Cuba que s’havia enriquit amb la canya de sucre i havia invertit diners en el ferrocarril de Madrid a La Corunya on, en agraïment, li van arribar a dedicar un carrer i un monument. La mare de Francis que era d’una família burgesa va morir de tuberculosi quan ell només tenia cinc anys. En va heretar una fortuna considerable que, junt amb la de la família paterna li va permetre una vida fàcil i esbojarrada, sense privacions, amb tota mena de luxes. Va arribar a tenir 128 cotxes de les millors marques i varis iots. Freqüentava la vida nocturna i l’alcohol i les drogues l’acompanyaven en les seves freqüents depressions. La seva vida sentimental va seguir la mateixa tònica: als divuit anys va fugir amb Ermine Orleac, el 1909 es va casar amb Gabrielle Buffet amb qui va tenir quatre fills; a Barcelona va estar lligat amb Marie Laurencin, després amb Germaine Everling amb qui va tenir un altre fill i finalment amb Olga Mohler.
La seva va ser una vida tan disbauxada com diverses eren les seves produccions de pintor, poeta, novel·lista, guionista de pel·lícules o decorador de ballets. La seva obra pictòrica també es caracteritza per la diversitat d’estils on es va moure: impressionista, fauve, futurista, cubista òrfic, dadaista, creador i únic seguidor de l’instantaneisme, abstracte i conreador del realisme popular. La seva influència en pintors posteriors és inqüestionable.
F.P. a Barcelona – A Barcelona hi vivia un seu cosí al qual va visitar en diferents ocasions. El 1916 entre la nombrosa colònia estrangera de refugiats que Picabia freqüentava hi havia Arthur Cravan, el poeta-boxador amb qui Picabia havia muntat un espectacle d’streap-tease a Nova York i que havia acabat amb Cravan a Sing Sing. A través de Marie Laurencin va conèixer Josep Dalmau el qual va presentar, el 1922, a la famosa Galeria Dalmau de la Portaferrissa la major exposició de Francis Picabia que s’havia fet fins aleshores. Hi havia 47 teles que la crítica i la premsa barcelonina va ignorar totalment, amb l’excepció del crític Magí A. Cassanyes que la va elogiar a La Publicitat. Barcelona i Picabia no s’avenien i la seva obra va quedar silenciada fins el 1952 quan Dau al Set li va dedicar un número especial de la seva revista.
Fi – Francis Picabia va perdre els seus darrers diners quan el 1949, als setanta anys, li van robar les joies comprades amb la venda de la seva última propietat. El 30 de novembre de 1953 va morir a Paris. El seu amic Duchamp va enviar un telegrama que deia: Estimat Francis, fins aviat.


Bibliografia
R.Santos Torroella. Francis Picabia y Barcelona. Mª Ll. Borràs. Picabia, el español. Catàleg exposició antològica. Ministerio de Cultura i Fundació Caixa de Pensions. Madrid 1985.


Publicat el mes d'octubre de 2001

Cap comentari:

Publica un comentari