dimarts, 27 de gener de 2009

L'art d'entreguerres. La Nova Objectivitat

Schad. Autoretrat. 1927

L’ART D’ENTREGUERRES

La I Guerra Mundial havia assolat Europa. Guillem II de Prússia havia hagut de deixar pas a la República de Weimar el novembre de 1918. Un grup de pintors, escultors i arquitectes, l’anomenat Novembergruppe, revoltats pel control estatal de l’art i l’arquitectura, pretenia reconstruir el país segons l’exemple revolucionari soviètic de 1917 tot reclamant un altre tipus d’arquitectura i d’urbanisme, acadèmies d’art, tallers públics i museus. No se’n van sortir però al cap de poc temps sorgia la Bauhaus i, en pintura, començava l’anomenada Nova Objectivitat.
Les especulacions estètiques de les avantguardes que havien fet forat – el cubisme, el futurisme, el dadaisme -, tan importants a principis del segle XX van ser abandonades i substituïdes per una onada de realisme des dels primers anys 20, L’abstracció no servia per denunciar la realitat. Amb només quadrats i triangles, taques o ratlles no es podia expressar la pena, el desencís, el dolor dels esguerrats, dels atropellats, dels marginats, dels pobres que havia deixat aquella terrible confrontació. I menys a Alemanya, perdedora i humiliada, d’on van sorgir els artistes de la Nova Objectivitat, nova sobrietat o nova austeritat. Gent que amb un gran sentit del deure davant de la societat, pretenien desemmascarar els mals de l’època de postguerra o la frivolitat dels seus representants, amb la decidida missió d’evitar un altre desastre com el que havien viscut.
Amb les seves pintures expressionistes o caricaturesques reproduïen el frenesí de les grans ciutats, ensenyaven veterans mutilats – com Otto Dix a Carrer Praga, davant una botiga d’ortopèdia – o militars i usurers de coll emmidonat – Georg Grosz a Els pilars de la Societat - les tragèdies de la guerra de trinxeres, els prostíbuls llòbrecs, crims brutals, els ambients que més tard Bertold Brecht utilitzaria en les seves obres per a documentar els motius i les actituds mentals que havien portat al desastre bèl·lic. Els anys 30, amb la industrialització, la crisi econòmica i l’aparició del feixisme van incrementar els temes de la seva denúncia.
Max Beckmann (1884-1950) a La Nit fa una balada a la crueltat humana. Christian Schad (1894-1982) que amb un estil diferent, amb claredat i bellesa gairebé surrealistes, pinta els cossos com objectes, immòbils, també forma part d’aquest grup, el qual, amb l’auge de la fotografia – Man Ray, Ansel Adams – van retratar, mai tan ben dit, el realisme social d’una època que havia d’acabar una altra vegada a bufetades.

Georg Grosz (1893-1959) – Nascut a Berlín va ser soldat del 1914 al 1918 i patí un consell de guerra. Cofundador del grup dadaista de Berlín, perseguit pel seu antimilitarisme el 1920 i acusat, el 1923, d’obscenitat pel seu treball Ecce Homo, és el pintor de la desesperança de la postguerra. Els tipus que pinta es fan populars: homes de negocis, militars, colls durs, papades prominents, cascos de guerra. El seu estil és obscè, de latrina i encén l’ira dels seus enemics que arriben a atemptar contra la seva vida. El 1925 participa a l’exposició de la Nova Objectivitat a Mannheim i el 1929 a la d’Amsterdam. El 1933 emigra als Estats Units i el 1937 al seu país, se li confisquen 385 obres després de l’exposició d’Art Degenerat organitzada pels nazis a Munic. Viu uns anys a Amèrica i mor a Berlín, la ciutat on havia nascut.

Otto Dix (1891-1969) – Amb Grosz són els artistes més destacats d’aquesta època. Nascut a Unterhaus, prop de Gera, també és un veterà de guerra, però un veterà condecorat i també exposa a Mannheim. Dix és un nihilista que expressa la devastació, la ruïna, l’horror amb una profunda ironia, una precisió hiperrealista i una composició coherent. La influència futurista es veu en les seves figures allargades, de gestos eloqüents. Li van confiscar 200 obres que, després d’acusar-lo de participar en l’atemptat contra Hitler el 1939 a Munic, van ser cremades. Va morir a Singen.

La persecució – L’arribada dels nazis al poder va suposar l’escombrada definitiva de tots aquests pintors amb les seves obres i els seus anhels. L’exposició que van muntar a Munic els nacionalsocialistes el 1937 amb el nom d’Art Degenerat, per mostrar allò que, segons ells, no s’havia d’haver pintat mai, es va fer per avergonyir els pintors, la majoria dels quals va emigrar. Les obres que no van ser destruïdes van ser venudes a l’estranger. Va ser un altre desastre de la guerra.


Bibliografia
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef (2001). ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen

Publicat el mes de febrer de 2004

Cap comentari:

Publica un comentari