Però, això és art?

Duane Hanson. Jove compradora. 1973

PERÒ, AIXÒ ÉS ART?

Al Butlletí de novembre de 2000 vam iniciar una sèrie d’articles que, amb una periodicitat més o menys bimestral, ens han permès allò que proclamava el sots-títol: donar un cop d’ull a l’art modern. Modern, segons el diccionari vol dir del temps present, no antic. Etiquetar de moderna qualsevol cosa que el temps fa envellir pot induir a error a l’hora d’interpretar-la. Això ens passa amb el Modernisme, moviment artístic que altres països van anomenar Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty o Sezessionstil. Amb l’art modern ens podem confondre perquè parlem de la producció artística que va començar a finals del segle XIX i no de la producció del present. Però ja ens entenem. L’etiqueta de modernitat va durar fins ben entrat el segle XX, després va venir la postmodernitat i quan volem parlar de l’art dels nostres dies, en diem art contemporani.

Així, el cop d’ull a l’art modern que hem donat en aquests vint-i-cinc articles ens ha portat des dels impressionistes amb Paul Cézanne a repassar Van Gogh i els neo-impressionistes, Paul Gauguin, Matisse i els fauves. Els cubistes: Braque i Picasso del qual en vam parlar en dos articles consecutius. Picabia i els Dadà. Marcel Duchamp i els seus ready-made. L’expressionisme alemany. El futurisme. I dels surrealistes, Dalí ens va donar per a tres butlletins. Els constructivistes russos fins i tot van merèixer la portada del juny de 2003. Vam recordar el neoplasticisme holandès de De Stijl i la seva influència en l’aparició de l’art abstracte. Kandinsky. L’art d’entreguerres amb Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann. La Bauhaus també va necessitar dos articles. Vam travessar l’Atlàntic i ens vam trobar amb Hopper i els muralistes mexicans. I amb els expressionistes abstractes: Pollock, Motherwell i Rothko. El nou realisme francès de Klein, Arman i Spoerri. El desembre de l’any passat parlàvem del pop art i d’Andy Warhol.

Tot i no haver-ho fet, també hauríem pogut parlar dels nabis, el Modernisme, l’orfisme, la pintura metafísica, l’art sota Stalin i Hitler, els expressionistes abstractes europeus, els artistes de la DDR, l’art brut, el tatxisme o el realisme fantàstic.

Tots aquests moviments, els que hem comentat i els que no, configuren la modernitat, l’art modern, una època que conté totes les avantguardes i tots els ismes del segle XX, una època que s’acaba amb el pop art i que dóna pas a la postmodernitat.

La postmodernitat – Les diverses produccions artístiques posteriors als anys 60 del segle passat – l’art conceptual, el minimal, el land art, l’arte povera – van abandonar la superfície plana. La pintura de cavallet s’havia acabat definitivament. Sol LeWitt havia dit: la idea en sí mateixa és tan obra d’art com un producte acabat. I van aparèixer les instal·lacions, els happenings, les accions – Josep Beuys explicant la seva pintura a una llebre morta – els environments, iniciant una època plural i pluralista on tot s’hi val per exhibir les idees dels creadors artístics i que molt sovint provoquen en l’espectador atònit la repetida pregunta: Però, això és art?

Acabem doncs el cop d’ull a aquesta època de la història de la pintura, convençuts d’haver parlat dels artistes que figuren en tots els tractats d’art, les obres dels quals podem trobar i admirar ara als museus, on es conserva tot allò que ens convé conèixer per aprendre i estimar l’art.


Publicat el mes d'abril de 2005