dimecres, 28 de gener de 2009

Però, això és art?

Duane Hanson. Jove compradora. 1973

PERÒ, AIXÒ ÉS ART?

Al Butlletí de novembre de 2000 vam iniciar una sèrie d’articles que, amb una periodicitat més o menys bimestral, ens han permès allò que proclamava el sots-títol: donar un cop d’ull a l’art modern. Modern, segons el diccionari vol dir del temps present, no antic. Etiquetar de moderna qualsevol cosa que el temps fa envellir pot induir a error a l’hora d’interpretar-la. Això ens passa amb el Modernisme, moviment artístic que altres països van anomenar Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty o Sezessionstil. Amb l’art modern ens podem confondre perquè parlem de la producció artística que va començar a finals del segle XIX i no de la producció del present. Però ja ens entenem. L’etiqueta de modernitat va durar fins ben entrat el segle XX, després va venir la postmodernitat i quan volem parlar de l’art dels nostres dies, en diem art contemporani.

Així, el cop d’ull a l’art modern que hem donat en aquests vint-i-cinc articles ens ha portat des dels impressionistes amb Paul Cézanne a repassar Van Gogh i els neo-impressionistes, Paul Gauguin, Matisse i els fauves. Els cubistes: Braque i Picasso del qual en vam parlar en dos articles consecutius. Picabia i els Dadà. Marcel Duchamp i els seus ready-made. L’expressionisme alemany. El futurisme. I dels surrealistes, Dalí ens va donar per a tres butlletins. Els constructivistes russos fins i tot van merèixer la portada del juny de 2003. Vam recordar el neoplasticisme holandès de De Stijl i la seva influència en l’aparició de l’art abstracte. Kandinsky. L’art d’entreguerres amb Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann. La Bauhaus també va necessitar dos articles. Vam travessar l’Atlàntic i ens vam trobar amb Hopper i els muralistes mexicans. I amb els expressionistes abstractes: Pollock, Motherwell i Rothko. El nou realisme francès de Klein, Arman i Spoerri. El desembre de l’any passat parlàvem del pop art i d’Andy Warhol.

Tot i no haver-ho fet, també hauríem pogut parlar dels nabis, el Modernisme, l’orfisme, la pintura metafísica, l’art sota Stalin i Hitler, els expressionistes abstractes europeus, els artistes de la DDR, l’art brut, el tatxisme o el realisme fantàstic.

Tots aquests moviments, els que hem comentat i els que no, configuren la modernitat, l’art modern, una època que conté totes les avantguardes i tots els ismes del segle XX, una època que s’acaba amb el pop art i que dóna pas a la postmodernitat.

La postmodernitat – Les diverses produccions artístiques posteriors als anys 60 del segle passat – l’art conceptual, el minimal, el land art, l’arte povera – van abandonar la superfície plana. La pintura de cavallet s’havia acabat definitivament. Sol LeWitt havia dit: la idea en sí mateixa és tan obra d’art com un producte acabat. I van aparèixer les instal·lacions, els happenings, les accions – Josep Beuys explicant la seva pintura a una llebre morta – els environments, iniciant una època plural i pluralista on tot s’hi val per exhibir les idees dels creadors artístics i que molt sovint provoquen en l’espectador atònit la repetida pregunta: Però, això és art?

Acabem doncs el cop d’ull a aquesta època de la història de la pintura, convençuts d’haver parlat dels artistes que figuren en tots els tractats d’art, les obres dels quals podem trobar i admirar ara als museus, on es conserva tot allò que ens convé conèixer per aprendre i estimar l’art.


Publicat el mes d'abril de 2005

Cap comentari:

Publica un comentari